La Callas amb una veu monòtona

A l’escenari de Maria Callas, lettres et memòries hi ha un sofà, que reprodueix el que hi havia a l’apartament de l’avinguda Georges Mandel on la mítica cantant va viure els últims quinze anys de la seva vida. Allà s’asseu, duent un vestit negre de la mateixa Callas, Monica Bellucci per posar veu a cartes i fragments de les memòries inacabades amb què la soprano volia parlar per ella mateixa després que tants ho haguessin fet sobre ella i no sempre amb les millors intencions.

Concebut per Tom Volf, un fotògraf, sobretot de moda, que, apassionat per la diva operística potser més gran, n’ha emprès una llarga recerca que, abans, l’ha dut a editar en un llibre “cartes i memòries” i a realitzar un documental (Maria by Callas) amb un material d’arxiu interessant i la col·laboració de Fanny Ardant, l’espectacle té una vocació íntima, confessional, que va mantenir-se en la representació a Peralada, amb la participació d’una prou nombrosa formació orquestral, Gio Symphonia, dirigida per Francesc Prat.

En la seva interpretació de passatges d’obres lligades al repertori de Callas (Cavalleria rusticana, Norma, Tosca) creant a vegades un diàleg i fins una fusió amb fragments enregistrats de la cantant, la Gio Symphonia va demostrar que hi havia un director musical. En canvi, no és clar que l’espectacle compti pròpiament amb un director d’escena. Potser el fet que Tom Volf n’hagi fet un objecte de culte el du a suposar que tota carta de Callas per si mateixa és interessant; però, a més, hi manca una construcció dramatúrgica que aconsegueixi fer-les significatives per tal que, a traves seu, es ressegueixi una vida que passa per: una preparació conscient com a cantant, l’emoció de les primeres actuacions, la relació conflictiva amb una mare exigent, el vincle amb un home més gran (Giovanni Battista Meneghini), amb qui es va casar i que va abusar-ne fins arruïnar-la, els problemes amb la veu deguts, en part, al fet d’arriscar-se i el seu perfeccionisme obsessiu, l’amor per un multimilionari narcisista i prepotent, Onassis, de qui va saber que es casava amb Jackie per la premsa, el desengany, fins i tot amb la música, la malaltia i la solitud finals.

Tot s’esdevé de manera planera, sense contradiccions i amb un punt de victimisme. Potser amb l’excepció d’una carta adreçada a Pier Paolo Pasolini, amb qui va treballar a Medea (1969), en què Callas el renya tendrament per ser un “immadur sentimental”, però de qui sembla haver assumit part del seu discurs: “l’art ha de ser digne i no burgès”, dit per una dona que, reconeixent-li que necessita la burgesia perquè li paguin per actuar, va relacionar-se amb les elits i, hi és a les cartes, hi va pensar com a públic, malgrat que, també s’hi fa present, sobretot es devia als compositors que interpretava.

Potser part dels problemes d’aquest espectacle concebut, contràriament a l’esperit artístic de Callas, sense risc (“aquí teniu les cartes de l’adorada Callas dites per una actriu famosa”) té a veure amb el fet que Volf tampoc no sembla que hagi sabut dirigir Bellucci. No és que sigui desitjable una dramatització emfàtica, però l’actriu ho expressa tot d’una mateixa manera, amb una veu dolça i pausada que de tot en fa un plany fins a l’avorriment, sense donar compte dels diversos estats d’ànim i del pas del temps. Un desmenjament i una monotonia en desacord amb la capacitat expressiva de Callas. O, potser, són les pròpies limitacions d’una actriu freda i hieràtica.