Banyeta i ‘clown’

En el seu cinquè espectacle han sortit de la seva zona de confort. Rhum&Cia. ha aparcat l’adaptació de les entrades clàssiques circenses i s’ha atrevit a atacar un clàssic del segle XVII: El diablo cojuelo. Sota la direcció d’Ester Nadal (“és impossible dirigir uns pallassos”, deia ahir amb sorna) i amb una adaptació de Juan Mayorga, l’obra farà estada tres setmanes al Teatre Condal, dins del Festival Grec. Després de fer vuit setmanes de temporada amb el suport del Centro Nacional de Teatro Clásico i de fer actuacions arreu de l’Estat espanyol, han comprovat que connecten amb el públic i obren un meló: els pallassos excèntrics com a actors de teatre clàssic.

Joan Arqué (el Carablanca, que fa la funció de director d’aquesta aventura metateatral i alhora d’estudiant) s’exclamava ahir de l’adaptació que ha fet Mayorga: “Qui t’ha explicat això de mi?”, es preguntava en veure que el paper li va com l’anell al dit. El dramaturg, que veu com els seus espectacles sempre han fet gira per Madrid, els coneix tan profundament que ha trobat la manera perquè els sis pallassos (quatre catalans, un italià i un argentí) gosin parlar d’un Banyeta que està tancat dins d’una ampolla de vidre que alliberarà un estudiant a canvi que li ensenyi com viu la societat aristòcrata. Mirant a través dels quadres, comprovarà la doble moral, i alhora els pallassos s’aniran revoltant contra el director del muntatge.

És la tercera aparició de la Compañía Nacional de Teatro Clásico a Barcelona en molt poc temps: van presentar Lo fingido, verdadero al juny al Romea; es va estrenar El burlador de Sevilla a l’amfiteatre Grec (amb direcció de Xavier Albertí) i, ara, signen aquesta particular mirada d’El diablo cojuelo. Per Lluís Homar (director del CNTC), l’aportació de Rhum&Cia. és particular, perquè incorpora el llenguatge del clown a la tasca dels actors, amb una mirada polièdrica capaç de casar amb tot.

Els de Rhum (“tot són homes a escena, però han volgut que tota la direcció artística siguin dones, que arrodonim la mirada”, diu Nadal), a Catalunya, mantenen el doble llenguatge: el clàssic de Luis Vélez de Guevara (passat pel diccionari de Mayorga) el parlen en castellà, mentre que totes les indagacions entre els clowns i el seu director per muntar aquesta comèdia (que pot recordar la companyia de teatre amateur d’El somni d’una nit d’estiu) les interpretaran en el seu català particular. Jordi Martínez, per curar-se en salut, el defineix com un llenguatge “rhumià”.