Arts escèniques

Crítica

teatre

Efervescència

El musi­cal ori­gi­nal, Next to nor­mal, és una invi­tació a veure la rea­li­tat a par­tir dels ulls deli­rants de la mare. Ara aquesta versió, Immer­sive Next to nor­mal, hi afe­geix l’efer­vescència tri­di­men­si­o­nal: és sor­pre­nent. Ideal per­se­gueix una segona immersió, l’audi­o­vi­sual: pinta parets i terra amb un des­ple­ga­ment tec­nològic. Té alguns bons efec­tes (com el des­ple­ga­ment de les rajo­les en una mena de saló per ballar un vals entre la mare i el fill), però en rea­li­tat el que con­necta amb el públic és la pro­xi­mi­tat. L’espai com­ple­menta l’acció sense men­jar-se l’actu­ació. Un equi­li­bri difícil perquè, avui, les pan­ta­lles aca­ben sub­ju­gant, sovint, la mateixa pre­sen­ci­a­li­tat (el diver­tit Foot-Ball de Cesc Gela­bert que­dava tapat per les imat­ges del joc blau­grana). Les entre­vis­tes de la mare amb el psi­quia­tre són suco­ses perquè per­me­ten mos­trar les al·luci­na­ci­ons que veu la paci­ent.

Les actu­a­ci­ons, a mig metre, donen l’aire que envolta pre­sen­ci­al­ment. L’audi­o­vi­sual es resol millor que amb Sal­vació total immi­nent ter­res­tre i col·lec­tiva dels Sixto Paz (com que el públic es posava en el perímetre de la cir­cum­ferència de l’esce­nari no tenia el mateix efecte envol­tant: només eren les imat­ges les que esquit­xa­ven fora però, tret de les pàgines del prin­cipi i de la plaga de for­mi­gues, l’audi­o­vi­sual no apor­tava gaire més). Fer d’espec­ta­dor és un pri­vi­legi. La reta­llada de repar­ti­ment (sense músics i amb una par­ti­tura reduïda) és una veri­ta­ble adap­tació d’ebe­nista, que con­serva la com­ple­xi­tat psi­cològica dels per­so­nat­ges, tots en plena ebu­llició, com car­re­gats de més vida que la que un sol cos pot absor­bir. Per això, pro­jec­ten una mena de llum inte­rior cap­ti­va­dora.

Fa pocs any, Nos­tromo Live va debu­tar amb la versió tea­tral Casi nor­ma­les al Barts (premi de la Crítica 2017 en la cate­go­ria de musi­cal). No va tenir el favor del públic però era una peça reei­xida. Ara, la pri­mera part va endi­a­bla­da­ment ràpida men­tre que la segona, on hi ha el pòsit del drama, sí que frena el ritme i ense­nya millor l’emoció, els dolors, les peti­tes rancúnies i contínues der­ro­tes en el si d’aquesta família, amb qui s’empa­titza i que es deixa esti­mar. El tre­ball dels actors és, forçosa­ment, inter­pre­tat des d’una pro­funda inti­mi­tat. No explo­ten les mira­des als espec­ta­dors, que podria ser catàrtic (acos­tu­men a fixar la mirada al fons). També és cert que una mirada d’un per­so­natge a tan poca distància hau­ria estat quasi inva­siva per al públic. Man­te­nen una seduc­tora tensió.

Immersive next to normal
Direcció: Simon Pittman
Intèrprets: Alice Ripley (Diana), Andy Señor Jr. (Dan), Lewis Edgar (Gabriel), Jade Lauren (Nathalie), Eloi Gómez (Henry), Adam Pascal (doctor Madden)
Dissbte 15 de juliol (fins al 14 d’agost) a l’Ideal. Festival Grec.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia