“Ser políticament correcte és atemptar contra la festa”

Aquest procés té un parell de fases. Una fase és el batec d’afi­ci­o­nat, i l’altra, la pro­fes­si­o­nal. I totes dues es bar­re­gen. A casa, la meva mare era un ros­si­nyol, can­tava tot el dia. Sem­pre can­tava i tenia un reper­tori que anava des dels cuplés fins a cançons de la guerra, que can­ta­ven els nois quan mar­xa­ven al front. Amb el temps em vaig ado­nar que ella, mol­tes vega­des no sabia el sig­ni­fi­cat del que can­tava. I tant és així que després he hagut de bus­car referències sobre parau­les que uti­lit­zava perquè ella era anal­fa­beta o alfa­beta a la seva manera.

Després del ser­vei mili­tar me’n vaig a Bar­ce­lona i entro en con­tacte amb el món pro­fes­si­o­nal. Vaig començar a tre­ba­llar, i a estu­diar en el que en deien els Estu­dis Nous del Tea­tre, on hi havia pro­fes­sors i que després lide­ren la refun­dació i reno­vació de l’Ins­ti­tut del Tea­tre i els que després impul­sa­rien el Tea­tre Lliure, i fun­da­dors de Come­di­ants, com Fermí Rei­xach, o actors que es van incor­po­rar a Els Joglars, com jo mateix. Hi va haver molt de movi­ment cul­tu­ral en aquesta època. Era el final del fran­quisme i l’inici dels pri­mers ajun­ta­ments democràtics. A l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, l’últim govern fran­quista va con­trac­tar una sèrie de gent per res­tau­rar el calen­dari fes­tiu de la ciu­tat. I així va ser com vam començar a tre­ba­llar per recu­pe­rar les fes­tes de Sant Joan o de la Mercè.

Perquè, més que per­dut, estava tot en un procés de molta decadència i tenia un caràcter molt mar­ca­da­ment fran­quista i trist.

Va ser una època molt interes­sant, perquè com que tot estava en crisi, podíem tre­ba­llar una mica com ens sem­blava i la majo­ria de pro­pos­tes eren ben rebu­des. Un any, per Sant Joan, jo era al Poble Espa­nyol ani­mant el ball que fèiem. Hi havia quinze o vint mil per­so­nes... Estava pleníssim! I, ales­ho­res, vaig pen­sar ‘Hòstia, en el món del tea­tre, en quin moment puc arri­bar a diri­gir quinze o vint per­so­nes?’ En canvi, si em dedi­cava al món de la festa, al car­rer, podia diri­gir mol­tes per­so­nes... I va ser quan vaig deci­dir dei­xar Els Joglars i dedi­car-me a això, que ara en diuen gestió cul­tu­ral.

Jo ja conei­xia el món de la cul­tura popu­lar perquè, entre altres coses, soc vila­noví. A Vila­nova se cele­brava tot el calen­dari fes­tiu, i jo tenia un fons de conei­xe­ment per­so­nal.

Santa Eulàlia té un pro­blema com a festa, que és que cau molt a prop del car­na­val, i això era un hàndi­cap difícil de superar. Per això es va deci­dir que faríem la nova Mercè, i vam posar-nos a res­tau­rar la Mercè a par­tir dels refe­rents que teníem i, com que jo era l’únic de l’equip que en tenia un conei­xe­ment directe perquè era de Vila­nova...

I del Camp de Tar­ra­gona. I això, a més, des de Bar­ce­lona es va escam­par apro­fi­tant la capa­ci­tat de divul­gació de Bar­ce­lona cap a la majo­ria de ciu­tats mit­ja­nes i grans de Cata­lu­nya, des de Girona fins a Lleida. Per això la majo­ria de fes­tes majors actu­als, excep­tu­ant-ne unes quan­tes que ja tenien un model o que se’l van inven­tar (com Gra­no­llers), o Berga, Sol­sona o Car­dona... o la gent de l’Ebre... Però a Bar­ce­lona i a mol­tes altres ciu­tats es va apli­car el model fes­tiu d’aquí.

La veri­tat és que a Bar­ce­lona la Mercè ja tenia una estruc­tura antiga que per­me­tia això. De fet, Bar­ce­lona va aco­llir el final de les grans expo­si­ci­ons de la moder­ni­tat. Però aquí s’hi va intro­duir tot un mate­rial fes­tiu que pro­ve­nia de la Cata­lu­nya Vella i nosal­tres hi vam incor­po­rar els ele­ments de la Cata­lu­nya Nova.

La base és aquesta estruc­tura de la festa, sobre la qual s’han incor­po­rat noves pro­pos­tes fes­ti­ves, sobre­tot con­certs i acti­vi­tats més actu­als. Però l’anada a ofici, la sor­tida... Fins i tot el foc no és res més que l’apro­fi­ta­ment dels dia­bles i els dracs, ja que el pri­mer cor­re­foc sor­geix de forma espontània d’una tro­bada de dracs a la Mercè.

Sí, sí. Jo diria que va ser el pri­mer pre­ce­dent del que després s’ha cone­gut com el cor­re­foc. Come­di­ants va orga­nit­zar una tro­bada de dracs de tot Cata­lu­nya, però en vam tro­bar ben pocs. N’hi havia sis, i dos no hi van voler par­ti­ci­par; i com que eren molt pocs, se’ns va acu­dir posar-hi dia­bles per omplir. I vam con­trac­tar els Dia­bles de Vila­nova i els de l’Arboç. Ales­ho­res els dia­bles no balla­ven, sinó que tan­ca­ven la comi­tiva, des­fi­lant. I el dia de l’acte, quan van arri­bar al cap­da­vall del car­rer Fer­ran hi havia tota una estesa de peluts asse­guts a terra i, en comp­tes d’apar­tar-se, es van posar a ballar sota el foc dels dia­bles.

Ràpida­ment els guàrdies van fer el gest per anar a apar­tar-los, i nosal­tres els vam dema­nar que els dei­xes­sin. I jo crec que així va ser com va néixer el cor­re­foc.

Això devia ser a començament dels vui­tanta. De fet, el pri­mer car­tell on apa­reix cor­re­foc i la pri­mera menció que surt a La Van­guar­dia és de l’any 82, però abans ja hi havia hagut dues tro­ba­des d’aques­tes. Lla­vors, com que ja hi havia més dia­bles que dracs i havia pres una altra forma, vam bus­car un altre nom... Per simi­li­tud amb els cor­re­bous vam optar pel cor­re­foc.

En el moment que es va esco­llir el pri­mer Ajun­ta­ment democràtic vila­noví, l’alcalde va ser un amic meu amb qui havia pla­ne­jat la ciu­tat mil vega­des. I quan ell em va dema­nar que m’incor­porés a l’Ajun­ta­ment de Vila­nova li vaig dir que sí, i des d’aquí he dedi­cat trenta anys de la meva vida a obser­var i orga­nit­zar la festa al car­rer. Sobre­tot obser­var i, després, orga­nit­zar. Sense con­tra­dir- me ni impo­sar-me a les comis­si­ons de fes­tes. I això que sem­bla molt sim­ple és molt impor­tant i molt difícil, perquè a força d’anys el tècnic en sap molt i pensa que la seva savi­esa pot suplir la manca de conei­xe­ment dels inte­grants de les comis­si­ons de fes­tes.

Això em sem­bla que té una expli­cació, que és que el món de l’art i el món de la cul­tura popu­lar, al Camp de Tar­ra­gona i el Penedès, es va man­te­nir de forma molt paral·lela a l’acti­vi­tat social, sense tren­car les dinàmiques de recu­pe­ració democràtica. Al con­trari! Jo recordo sor­tir de la reunió de l’Assem­blea Democràtica Local de Cata­lu­nya i entrar a la comissió de car­na­val. I érem els matei­xos. Sortíem d’un lloc i entràvem a l’altre.

No pas­sava només a Vila­nova. Pas­sava a Vila­franca, el Ven­drell i Igua­lada... A Valls, a Reus... En aquesta àrea el món de la cul­tura popu­lar es va man­te­nir com un ele­ment dinàmic, sense roman­ti­cisme o espe­rit d’enyo­rança o de rei­vin­di­cació sar­da­nista. Els balls no els fan els esbarts, sinó una colla de gent que dos mesos abans de la festa major es tro­ben per assa­jar el ball de bas­tons. Això és l’espe­rit de la festa. Aquí la gent anava a fer cas­tells i a l’últim pas de l’última cosa més de moda, i això no ha pas­sat a la Cata­lu­nya Vella. Al Vallès, ballen gita­nes, sí, però les ballen aquell dia i cons­ti­tu­eix una cosa molt tan­cada.

És una mos­tra molt de l’espe­rit de l’esbart. Els esbarts han fet més mal del que cre­uen, perquè l’esbart neix amb un espe­rit gai­rebé museístic.

Home, hi ha hagut un reco­nei­xe­ment de la festa per part de la soci­e­tat com un ele­ment soci­o­polític impor­tant i interes­sant. I indub­ta­ble­ment hi ha hagut un apro­fi­ta­ment per part del polític. És així, i no cal escan­da­lit­zar-se perquè no podia ser de cap més manera... En el ves­tu­ari s’ha fet un gran tre­ball per ves­tir els balla­dors bus­cant l’estètica cor­recta. Per exem­ple, una de les coses que cada any surt és si els gegan­ters han de por­tar espar­de­nyes. Però sem­pre hi ha un sec­tor que diu que no pot sor­tir aquell moro impo­nent amb unes vam­bes. Per exem­ple, recordo quan vam començar a la festa major de Vila­nova, la gent ves­tia cada vegada més infor­mal fins que, en un moment deter­mi­nat, donem la con­signa de ves­tir de blanc. I fun­ci­ona. I fa molt de goig! Sigui com sigui, que una ciu­tat de 70.000 habi­tants s’ho cre­guin i ves­tei­xin de blanc, vol dir que el codi té força.

Exacte! Fins i tot al ball de gita­nes del Vallès s’han ado­nat que han de fer alguna cosa més que sor­tir i ballar a la plaça. Han d’evo­lu­ci­o­nar. No hi ha espec­ta­cle més hor­rorós i avor­rit que un con­curs de sar­da­nes. I això passa perquè han con­ver­tit la sar­dana en una cosa de museu. I ara, en la cul­tura popu­lar també hi ha un perill, que es diu nou folk­lo­risme.

Hi ha fes­tes de tot: la del for­matge, la festa del segar i el batre... Això no és una festa, és muse­o­gra­fia; la festa de la verema, per exem­ple, en què hi par­ti­cipa tot­hom excepte els immi­grants que fan la verema. Això és nou folk­lo­risme perquè no té base popu­lar, encara que ho sem­bli.

Ser política­ment cor­recte en la festa és atemp­tar con­tra la festa. Aquesta insistència en el mas­clisme que ens ha por­tat a posar un lloc per aten­dre les pos­si­bles agres­si­ons és massa. Tan­tes agres­si­ons mas­clis­tes hi ha? Jo diria que és exa­ge­rat, tenint en compte que hi ha un com­po­nent de la festa agres­siu i vio­lent per defi­nició, com els bous a l’Ebre, per exem­ple... Cada any hi ha qui es queixa dels que s’embor­rat­xen per la festa major... Em mera­ve­lla quan ho sento d’aquells que diuen que volen que la festa emer­geixi del que vol el poble.

Jo penso que la festa, si qui la cele­bra és la gent que es diver­teix, no té cap pro­blema. Evo­lu­ci­o­narà com ha evo­lu­ci­o­nat sem­pre i no cal fer res forçat ni plan­te­ja­ments evo­lu­ci­o­nis­tes. Evo­lu­ci­ona i ningú s’adona quan evo­lu­ci­ona. Si se n’adona, no evo­lu­ci­ona o cau en la museïtzació. De fet, un mestís no és algú que ho deci­deixi.

Jo m’he diver­tit molt. He tin­gut la sort de poder fer la feina de la meva vida. Pro­fes­si­o­nal­ment, vaig tenir la sort de ser al lloc just en el moment precís.

No crec que en quedi res. La gent té més ganes de diver­tir-se que mai. Això sí que ho veig.