Crítica
teatre
Perdre’s per retrobar-se
L’actor pregunta, només començar, si algú s’ha llegit aquesta catedral de poema èpic de John Milton. La resposta pràcticament unànime és negativa. S’atén, doncs, a aquesta narració. De seguida es veu que no pot anar del tot dret, perquè Ben Duke assegura que la primera cosa que va crear Déu va ser una cadira!
El treball actoral busca sempre una connexió divertida amb el públic, posant a prova l’habilitat del tècnic que va disparant els sobretítols en català de la traducció. I entrecreuant trames, que van de l’actor provant de fer l’adaptació a casa amb la mirada cruel i ingènua de la filla que no entén a quina mena de coreografia està jugant fins a la de la seducció de la serp (del dimoni) perquè Eva mengi de l’arbre prohibit. I, per aquest motiu. la parella acabi sent expulsada del paradís. De fet, Iago Pericot ja va fer un treball sobre la ingenuïtat de la primera parella a Adam i Eva, sense incidir en el paper del diable. El director contraposava la bondat primigènia amb les injustícies de la humanitat actual. Serà interessant veure la dramatúrgia d’Helena Tornero per reivindicar el paper de la dona i el mèrit de la rebel·lió.
L’obra de Milton respira Bíblia apòcrifa, una manera d’explicar els fets fora de les tesis catòliques. Els protestants, per exemple, ho llegeixen com una interessant revisió de la reflexió. Ben Duke és un actor versàtil que es fica el públic a la butxaca, amb un anglès que dringa dins de la seva boca i per una proximitat absoluta. Possiblement, si no es té la seva tradició cultural hi deu haver molts matisos que quedin ignorats, però tot i així la seva interpretació és tan efectiva que atrapa i emociona, alhora que diverteix en el seu patetisme actoral i alhora èpic. També Ulisses es va haver de perdre per entendre quines eren les seves prioritats.
