Què ens passa al cap?

Els experts pronostiquen que d’aquí a deu anys els nostres cervells estaran connectats a internet. El debat ètic que aquesta fita tecnològica obre (perdrem el control dels nostres pensaments? en benefici de qui i per a què?) comporta, o hauria de fer-ho, una necessitat urgent dels ciutadans de conèixer millor què és i com funciona l’òrgan amb els trets que ens defineix com a humans. L’exposició Cervell(s) que allotja el CCCB fins a l’11 de desembre és una cita ineludible per arribar a aquest futur tan immediat proveïts d’uns sabers científics i filosòfics que venen de molt lluny, tot i que, malgrat els progressos, continuen topant amb els grans secrets que custodien les 86.000 milions de neurones amb bilions de connexions entre elles que es concentren dins del nostre cap.

Però què coi entendré jo, ignorant de la ciència, a qui les classes de filosofia produïen somnolència, en una mostra sobre el cervell? Confiïn en el bon fer de l’equip del CCCB i en la seva capacitat demostrada de transformar temes aparentment feixucs en experiències en què l’aprenentatge sembla (sembla) un divertimento. En bona mesura també per la seva creença que l’art és una manera d’accedir als territoris vetats a la raó pura. N’hi ha molt, d’art en la mostra, i del bo. Werner Herzog, Joan Fontcuberta, Joaquim Jordà i Tomás Saraceno hi participen, entre tants altres artistes.

La creativitat, sí, allò que tants cops hauran sentit dir que regula en exclusiva l’hemisferi dret del cervell. Doncs és un mite. A l’exposició veuran un vídeo que van realitzar el filòsof i neurocientífic Daniel Margulies i l’artista Chris Sharp d’una ressonància magnètica funcional a un cervell que estava escoltant La consagració de la primavera de Stravinsky, i no s’hi veu cap àrea, ni una, en mode off.

“El cervell és molt complex i continua sent un gran desconegut”, exclama Ricard Solé, el co comissari de la mostra junt amb Emily Sargent, ella del planter de la Wellcome Collection de Londres. El CCCB s’ha aliat amb el prestigiós centre anglès per produir el projecte expositiu. També amb la Fundación Telefónica de Madrid, que l’exhibirà al desembre.

La conjunció d’institucions ha permès reunir a Barcelona una munió de peces d’interès majúscul. Entre les més antigues, un papir egipci del segle XVII aC que és el primer document on es menciona la paraula cervell i se’n fa una descripció. A l’Egipte dels faraons la massa encefàlica dels morts se n’anava de pet a les escombraries perquè creien que no feia cap servei al més enllà. Salvant les distàncies, Ricard Solé, excel·lent divulgador, també es dol que a Catalunya es destruïssin les col·leccions històriques de cervells emmagatzemats.

Però, posats a plorar, aquest professor i investigador de l’Institut Català de Recerca i Estudis Avançats (Icrea) s’estira els cabells quan parla del “maltractament” que ha rebut i que rep la figura de Santiago Ramón y Cajal, el descobridor, el 1888 a Barcelona, de la neurona, fet que el va fer mereixedor del premi Nobel. La seva casa convertida en apartaments turístics de luxe i el seu llegat tirat pels terres del Rastro madrileny diuen molt de la desídia política espanyola en matèria de ciència. A l’exposició del CCCB se’l reivindica com el que va ser, un geni.

Parlant de genis, la substància grisa d’Einstein va ser sotmesa a un estrambòtic experiment per detectar-hi el suposat senyal de la seva superioritat intel·lectual. En contra de la seva voluntat, ja que va deixar dit que un cop mort l’incineressin. Però al metge que li havia de practicar l’autòpsia se li’n va anar la bola: va trossejar el seu cervell i va enviar les porcions a diversos investigadors perquè les analitzessin. No va rebre cap resposta.

El cervell també ha estat històricament magrejat amb fins racistes, masclistes i d’altres tarats de la humanitat més deshumanitzada, amb Auschwitz per destinació final. I el cas és que els que més han acabat ajudant a entendre les seves lògiques són els malalts. En un assaig de no fa molt es va descobrir que fins i tot persones en estat vegetatiu conserven la consciència.

Allò que no té de cap de les maneres una màquina. La intel·ligència artificial és lluny d’assemblar-se a un cervell humà. Almenys de moment. Que de coses fortes n’han passat. Deuen recordar el campió mundial d’escacs Garri Kaspàrov derrotat per una supercomputadora el 1997. Aquesta mateixa setmana deuen haver llegit a la premsa que un robot ha trencat el dit a un nen en una partida del mateix joc. “Són màquines entrenades per a una tasca específica, però no tenen una intel·ligència general”, remarca Solé.

Dèiem que de les ments malaltes se n’ha extret sovint més informació valuosa que de les ments sanes. Doncs els cervells dels animals no humans han estat una altra mina. Aquesta, rica en paradoxes de la nostra hipotètica supremacia. L’exposició es clou amb un festival de bestioles que d’estúpides no en tenen res; des de les formigues, que amb la seva intel·ligència col·lectiva construeixen hàbitats en benefici de tota la comunitat, fins a les aranyes, que teixeixen teranyines 10.000 vegades més grans que la superfície del seu cos, i que són unes potentíssimes antenes que actuen com un cervell externalitzat. Digueu-los ximples.