Crítica
música
El mite etern
Un any i una setmana després de la seva última actuació a Cap Roig, Raphael va tornar dimarts al festival empordanès dins la mateixa gira, la llarga commemoració en viu dels seus 60 anys d’escenaris, Raphael 6.0, que teòricament hauria d’acabar el 17 de desembre vinent al Wizink Center de Madrid. I un cop més, vam comparèixer a la cerimònia del “Raphael de sempre” amb tota la seva passió per la vida i per l’amor, que va entrar en escena amb les notes de Yo soy aquel convertides en sintonia i ja va rebre la primera de les moltes sorolloses ovacions de la nit per part d’un públic entregat al mite etern del cantant de Linares.
Com l’any passat, Raphael va obrir la nit amb Ave Fénix, una cançó amb què simbolitza el seu renaixement després del trasplantament de fetge de fa ja 19 anys: curiosament, és des de la seva recuperació quan més s’ha prodigat als escenaris catalans –aquest era el seu quart concert a Cap Roig, després dels del 2009, el 2011 i el 2021–, i ara, als 79 anys, llueix una plenitud artística envejable. Semblava que al principi del concert la veu li trontollava una mica, però falsa alarma: segons va anar escalfant el seu instrument, es va anar sentint més a gust i, a l’altura de Gracias a la vida, la cançó número 17 d’un repertori de 26 –inclòs de nou, com un sol tema, el medley religiós format per Ave María, Le llaman Jesús i Aleluya– la veu de Raphael ja era una arma implacable capaç d’enderrocar les muralles de Jericó.
De seguida va aparèixer el Raphael més festiu –amb la discutible adaptació ballable de Digan lo que digan, precedint el seu gran hit per a les noves generacions: Mi gran noche–; però també el més ie-ié, recordant temps de joventut amb Estuve enamorado i Cierro mis ojos, sense deixar de banda el més dramàtic i intens: va rescatar fins a quatre cançons d’En carne viva (1981), el cim de la seva fructífera col·laboració amb el compositor Manuel Alejandro: ¿Qué tal te va sin mí?, Estar enamorado, Que sabe nadie i, òbviament, En carne viva.
Respecte a l’any passat, va incorporar el petit bloc llatinoamericà i acústic format per La Llorona i l’esmentada Gracias a la vida, i a petició popular va avançar una mica Escándalo, que ja tenia previst fer, per acabar el concert després de dues hores amb tot un himne com Yo soy aquel i Como yo te amo, que li va servir per mostrar el seu efusiu amor per Catalunya i prometre que tornarà (segur que ho farà), abans de desaparèixer entre bambolines.