Carreras, com a casa

Josep Carreras i els seus seguidors han compartit grans moments a Peralada, durant les vuit actuacions que el tenor ha ofert al castell empordanès des de mitjan anys vuitanta, però probablement n’hi ha dos que competeixen en intensitat i emotivitat: el concert que Carreras hi va protagonitzar el 13 d’agost del 1988, un dels primers que va oferir després de la seva recuperació de la leucèmia –amb la reina Sofia i Lady Di entre el públic–, i el d’ahir, apropiadament titulat La nit de Josep Carreras, durant la qual el cantant va rebre la medalla d’honor del Festival Castell de Peralada de mans de la presidenta de la fundació que l’organitza, Isabel Suqué Mateu. Ahir, acompanyat per l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, sota la batuta de David Giménez, Josep Carreras va afrontar, amb 75 anys i una veu ben entrenada i encara potent i versàtil, un ampli repertori que, en la primera part, va incloure obres de Massenet, Tosti, Verdi, Martínez Valls, Grieg, Xostakòvitx, Satie, Gounod i Leigh, en alguns casos delegant el paper solista a la soprano Martina Zadro i, en d’altres, cantant en duet amb ella, com a Je te veux, de Satie.

La segona part va continuar amb composicions de Derevitsky, Valente i Delibes, abans que Carreras donés mostres de la seva obertura de mires amb El día que me quieras, de Carlos Gardel, i Un núvol blanc, de Lluís Llach. Un nou duet amb Zadro, Non ti scordar di me, del napolità Ernesto de Curtis, va encarar la recta final d’un concert que Carreras va acabar oficialment, abans dels bisos, amb Core ’ngrato, una cançó napolitana que han interpretat les millors veus del món, de Caruso a Pavarotti, i evidentment també Josep Carreras.