Una sensibilitat exquisida

El fet que Cio-Cio-San sigui un dels personatges operístics més cèlebres segurament contribueix a associar Ermonela Jaho a Madama Butterfly. Certament, l’ha representat multitud de vegades, una de les quals fa cinc anys a Peralada, on la soprano albanesa va fer un concert divendres a l’església del Carme que va tenir un moment culminant amb l’ària Un bel dì, vedremo, en què Cio-Cio-San encara expressa l’esperança que el pocavergonya Pinkerton retorni cap a ella. Jaho també ha interpretat diversos cops l’òpera de Puccini al Liceu, on el 1923 Rosina Storchio va fer la seva última actuació encarnant precisament la Butterfly que ella mateixa va estrenar el 1904 a la Scala. Ho explico perquè el concert de Jaho, que va actuar acompanyada al piano per la seva neboda Pantesilena Jaho, va ser concebut com un homenatge a la soprano italiana, de manera que el programa va constar sobretot de peces del repertori verista, tan vinculat a Storchio, que va tenir una carrera curta perquè, segons s’explica, va forçar la veu assumint papers dramàtics, com ara el de Tosca, per sobre de les seves possibilitats.

Ermonela Jaho, que posseeix una sensibilitat i una musicalitat exquisides, és una soprano lírica amb una veu preciosa, però sense gaire cos ni amplitud de registres, de manera que fins i tot es pot considerar que, si bé li surt brodada la innocent Cio-Cio-San del primer acte, ha de compensar el que li falta per abordar l’evolució dramàtica del personatge que passa per Un bel dì, vedremo. Tanmateix, i encara més amb l’experiència adquirida, se’n surt de manera esplèndida, posant emoció, intensitat i expressivitat en cada nota i en cada gest. És per això que, amb la interpretació d’aquesta famosa ària, va fer que el públic es posés dempeus i l’aplaudís amb entusiasme, cosa que va emocionar la soprano.

Un bel dì, vedremo va tancar el programa, si bé hi va haver dues propines: la no menys cèlebre ària Io son l’umille ancella, d’Adriana Lecouvreur, i la cançó Ombra di nube, de Licinio Refice. En tot cas, a diferència de l’homenatjada Storchio, Jaho té consciència de les limitacions de la seva veu (això també vol dir de les seves extraordinàries i refinades possibilitats) i va passar per les peces dels veristes italians (a més de Puccini, Mascagni, Leoncavallo, Cilea, Giordano) sense fer-se mal. Tanmateix, com a indici del que potser escau més a la seva veu, va brillar especialment amb el belcantista Donizetti (amb la interpretació prodigiosa del Lamento per la morte di Bellini van arribar els primers bravos) i amb dues àries del francès romàntic Jules Massenet: Allons! Il faut... Adieu, notre petite table, de Manon, i Pendant un an je fus ta femme, de Sapho. Moments deliciosos d’un concert a l’església del Carme molt bonic.