El Serrat de sempre, ara ja etern

Joan Manuel Serrat es va acomiadar de les comarques gironines recordant que a l’Empordà i ben a prop va escriure alguna de les seves cançons més emblemàtiques, com Mediterráneo, o que a Sant Feliu de Guíxols havia estrenat Me’n vaig a peu el 1967,  una dècada després del naixement  del Porta Ferrada, el degà dels festivals d’estiu. Dissabte la va cantar. Serrat, xerraire, irònic, sentimental, tendre, canalla i reivindicatiu, el Serrat de sempre, és ja ara mateix un Serrat etern. No es va haver de guanyar el públic que omplia el Guíxols Arena, que venia guanyat de casa. Diverses generacions hi eren presents, totes entregades des del primer moment, quan va obrir amb Temps era Temps un concert de 19 cançons amb tres bisos: El meu carrer, emotiu; Fiesta, amb tota la càrrega emocional del “se acabó”, i les Paraules d’amor que van ser cantades pel públic sabent que seria per a molts la darrera vegada de fer-ho amb ell a l’escenari.

Serrat, camisa blava pel damunt d’un pantaló negre, amb el seu tamboret històric a l’escenari, que no va tocar, i una taula i una cadira de bar, va manar a l’escenari i va parlamentar llargament entre cançons. No importa que la seva veu no sigui la d’abans, ara diu les cançons però la potència torna en moments puntuals de temes emblemàtics. Un septet de luxe, amb Ricard Miralles a la seva dreta i Josep Mas Kitflus a l’esquerra. Va parlar Serrat dels seus arranjadors i aquests dos són ben vius però es va recordar de Juan Carlos Calderón, Francesc Burrull i el mestre Bardagí, que segurament s’ho miraven des del tablao del cel on canta Curro El Palmo, que va fer interpretar.

El públic reclamava cançons: Lucía i Helena, però la tria era seva. El carrusel del Furo, dedicada al seu avi que portava aquest malnom, va seguir L’àngel de la guarda i va recordar amb Señora que ell s’ha fet gran però que els personatges queden. Seria fantàstic; Es caprichoso el azar, que va cantar amb una fantàstica Uixi Amargós, i Algo personal van sonar abans d’arrencar una de les grans ovacions de la nit amb Cançó de matinada. Homenatge emotiu a Miguel Hernández, en què va citar Neruda i va recordar que la música de Las nanas de la cebolla era del seu amic Alberto Cortez. I va estar extraordinari amb Para la libertad.

Emocionant Cançó de bressol, amb la tonada que li cantava la mare i amb imatges de Belchite, on van morir els avis i els oncles de Serrat durant la Guerra Civil, a la pantalla. Barcelona i jo va donar pas a No hago otra cosa que pensar en ti i Hoy puede ser un gran día. I, per al final, tres emblemes: Pare, Mediterráneo i Cantares, el seu gran homenatge a Antonio Machado, que va tancar el concert i va donar pas als bisos.

No va ser el darrer concert de Serrat, com va avisar que podia passar per qüestió d’edat. Va recordar l’avi, el pare lampista, la mare que a més de sus labores feia pijames, el Poble-sec i els amics. Va citar La mujer que yo quiero dient que no li calia rentar-se amb aigua beneita perquè ho feia amb ginebra. No la va cantar, però. Serrat ens ha llegat les seves cançons: “Una cançó és música que parla i lletra que canta.” I les seves, desenes i desenes, ja són nostres perquè ens emocionen i, a Joan Manuel Serrat, l’han fet etern.