Un somni d’amor cortès

El Castell de Púbol és la concreció d’un desig postergat. La llegenda sosté que, durant una estada a Roma fugint de la Guerra Civil, Dalí va prometre a Gala que li compraria un castell a la Toscana, però van haver de passar trenta anys perquè aquell propòsit es fes realitat, i no va ser fàcil. Jordi Artigas, el coordinador de les cases museu de Portlligat i Púbol de la Fundació Gala-Dalí i la persona que en coneix millor les interioritats, explica que el secretari del pintor, Enric Sabater, va llogar una avioneta per sobrevolar l’Empordà buscant el castell promès, i que van descartar els de Foixà i Requesens abans de comprar el de Púbol, al Baix Empordà, el 1969. L’edificació original es remuntava al segle XI i el seu estat era deplorable, però aquesta decadència era el que va seduir Dalí, que en la reforma va mantenir les esquerdes, els escrostonats i les capes de restauracions anteriors com un signe de noblesa i de respecte a les marques del temps, de la mateixa manera que s’havia enamorat de l’atrotinat teatre de Figueres per desplegar-hi la maquinària simbòlica del seu museu.

Jordi Artigas relaciona aquesta devoció per la ruïna amb l’interès creixent de Dalí per la matemàtica i la teoria de les catàstrofes, però no es pot eludir el fet que aquesta és també una creació crepuscular de la parella (ell tenia 66 anys; ella, 76), afrontada amb horror a la vellesa i la imminència de la mort. El simulacre de l’amor cortès en cada racó de la casa té a veure amb la mateixa consciència de finitud: és a través del ritual platònic, servint-se profusament de la imatgeria trobadoresca, que reflecteixen una relació sentimental que ha deixat de ser fogosa per alimentar-se de records. Per Gala, a més, representarà el retorn a la infància russa i als estius de Crimea, recreats sobretot al jardí, amb els rosers, la flor de lavanda i de tabac, i un coixí de clavellines que, amb el temps, s’emmusteirà per l’espessor boscosa dels xiprers, les moreres i els pollancres que Dalí hi plantarà al seu torn, emulant la vegetació misteriosa, poblada de passadissos secrets i fantasmes de pedra, del seu admirat Parco dei Mostri de Bomarzo. En qualsevol cas, ni el jardí ni la casa no perdran aquest caràcter de vil·la encantada, de refugi i al·lucinació a la vegada, en una operació d’encapsulament del temps perdut que té molt de melancolia proustiana.

Púbol no és un bolet extravagant. El famós triangle dalinià en realitat és un projecte museogràfic molt meditat, com sosté Artigas, que té el vèrtex al teatre museu de Figueres, en el qual Dalí va treballar simultàniament a la reforma del castell, i que es desplega tant a través de les col·leccions com de la vinculació conceptual entre art i vida. En aquest sentit, la famosa declaració “el surrealisme soc jo” del Diari d’un geni (1964) no és tant una proclama egòlatra com la constatació que aquells principis estètics regirien tots els actes de la seva vida. Les dues cases, al capdavall, permeten resseguir la relació de la parella des de 1929, quan Gala viatja a Portlligat, fins al 1984, quan el curtcircuit al dormitori de Púbol obligarà Dalí a deixar per sempre el castell on vetllava la memòria de la seva dona, morta feia dos anys. “Amb la pèrdua de Gala, per primera vegada Dalí es troba sol davant el món, amb totes les seves pors i la fragilitat afegida d’una persona d’edat avançada”, diu Artigas. A diferència de Portlligat, una casa oberta al paisatge, Púbol és un recinte fortificat, molt més a propòsit perquè “algú que se sent desprotegit hi passi el dol”, i més si tota la casa està impregnada del record de l’amor absent. Gala, tot i les reticències inicials (l’Empordà, ben mirat, no és la Toscana), va estimar aquest recer que per fi l’allunyava de l’ambient tumultuós que, amb el turisme i l’enaltiment de Dalí com a icona hippy, començava a regnar a la seva barraca de Cadaqués, on ja havia exigit que l’artista li habilités una habitació on recollir-se, la cèlebre Sala Oval. “Gala era una dona austera i senzilla”, afirma Artigas, que rebat la imatge despòtica que se n’ha transmès atribuint-la al fet que exercia de secretària i administradora del seu marit (i ningú sent gaire simpatia per qui remena els diners) i, més important encara, al fet que fos una dona, qui exercia aquest poder.

Púbol s’ha d’entendre, doncs, com una extensió de Portlligat, com l’última cèl·lula d’aquella “estructura biològica” que Dalí havia començat a articular amb l’adquisició de la barraca de Lídia de Cadaqués l’any 1930, encara que les separin més de setanta quilòmetres. A Púbol, Gala no és una musa submisa, sinó la comissionista de l’obra, mentre que Dalí assumeix el paper de l’executor. Al contrari de Picasso, que establia amb les seves dones una relació de domini, raona Artigas fent excepció del cas singular de Dora Maar, entre Gala i Dalí no va existir una tal jerarquia. Aquesta complicitat es manifesta millor que a cap altre lloc a Púbol, fins i tot en la peculiar manera d’adorar-se de lluny estant, cada un lliurat a les seves aventures de maduresa: Dalí, amb la desimbolta Amanda Lear; Gala, amb els joves apol·linis que hi invitava. “La relació oberta forma part de la dinàmica que seguien des de l’etapa surrealista, contrària a donar per bons els models burgesos establerts”, opina Artigas, que de tota manera matisa la llegenda: l’amor cortès, tot aquest ritual de l’allunyament i l’espera, va ser una construcció deliberada de la parella, formava part del seu joc entre realitat i il·lusió, perquè el fet cert és que es trucaven cada dia per telèfon i, quan Dalí anava a veure-la, qualsevol altra persona que hi hagués a la casa l’havia d’abandonar al moment perquè poguessin gaudir de la seva intimitat.

Si l’aspecte exterior del castell en preservava el caràcter inexpugnable, quasi de fortificació abandonada a propòsit perquè Gala se sentís protegida de mirades indiscretes, a l’interior Dalí va treballar-hi a fons buscant l’equilibri entre l’austeritat de la seva dona i les expansions escenogràfiques. El seu instint creatiu es percep en tots els detalls, des de la glorificació de l’estimada com a dama del castell per mitjà del tron (que Gala no veuria mai acabat), les orenetes i els domassos que l’evoquen com a donna angelicata, fins a les secretes al·lusions a l’inconscient freudià, la seva fascinació pels trompe l’oeil (magnífics els radiadors hiperrealistes que va pintar per ocultar els radiadors de debò, que tant desagradaven a Gala) i les personals obsessions surrealistes, com la taula amb potes d’estruç (dues són de debò, i les altres dues, de guix) que va idear per dissimular un forat al terra de la Sala del Piano i que, amb la seva tapa de vidre, fa també la funció de claraboia des de la qual s’observa en abisme el cavall dissecat que va exhibir a l’Hotel Ritz el 1971.

Aquesta taula és un dels elements que més atrauen els visitants (una mitjana de 85.000 anuals, abans de la pandèmia), juntament amb els elefants de potes llarguerudes del jardí, la font amb caps de Wagner incrustats de l’estany, el fresc del sostre de la Sala dels Escuts (pintat al mateix temps que el d’El palau del vent del teatre museu i que respon al mateix programa iconogràfic) o les aixetes d’or del bany en forma de cinta de Moebius, a banda, és clar, de la tomba de la mateixa Gala a la cripta del delme, on continua ben visible la làpida destinada a Dalí al costat i que mai no va ocupar. Sense ganes d’avivar la polèmica que en el seu dia va generar aquest canvi sobtat de sepultura, Jordi Artigas el troba conseqüent amb la creixent dedicació de Dalí al museu de Figueres, la seva última gran obra, que de fet va acabar desplaçant el seu compromís amb la reforma de Púbol: “A les primeres sales, la seva empremta és innegable, però a mesura que avances per la casa, es va diluint, i al menjador ja quasi és testimonial.” Excepte perquè en un racó d’aquesta estança, a tocar de la finestra que dona a la terrassa, va pintar-hi el seu últim quadre.

A pesar de l’ambientació aristocràtica i barroca que Dalí va transmetre als interiors, amb aquells llits amb balustrades i cortinatges i els grans tapissos penjats de les parets, el castell no és només l’obra d’un artista obsedit amb la noblesa (acabaria sent investit marquès de Púbol el 1981), sinó que també respon al gust de la dècada dels setanta, amb un esclat sensorial que Dalí va portar al seu terreny, barrejant-lo amb la seducció per l’estètica modernista a través de l’abundància de gerros d’Émile Gallé o els germans Daum que regalava a Gala en cada una de les seves visites, o de la cadira d’alt respatller folrada amb una tela blanca riveteja de llaços que s’inspira alhora en la tradicional cadira de balca, la de Charles R. Mackintosh i els vestits de Christian Dior, o de la seva inclinació a la curvatura en tot d’elements constructius, des de les llars de foc que emulen la forma d’una gota d’aigua fins a la campana de la cuina, redescoberta de fa poc.

Acabem la visita de nou a l’ombra del jardí, on Artigas recorda una foto de Gala ajaguda a l’herba sobre un llit de clavellines blanques, com si es reencarnés en la noieta que tants anys enrere havia enamorat el poeta Paul Éluard al sanatori de Davos. “Era com la madame Chauchat de La muntanya màgica; també s’hauria pogut dir d’ella que estava obsedida amb la seva llibertat.”