De petit, gens

De petit, gens. El petit Nico­las és un gran per­so­natge gràcies a l’enor­mi­tat dels seus cre­a­dors: Gos­cinny i Sempé. De Gos­cinny, res que puguem dir de nou: va ser el cre­a­dor d’Astèrix jun­ta­ment amb el dibui­xant Uderzo. I com a les aven­tu­res del petit gal, el qui ha estat un dels millors guio­nis­tes del còmic francès va saber donar a les his­to­ries d’El petit Nico­las l’afe­gitó de la doble lec­tura. El que es trac­tava d’uns relats infan­tils també tenia una lec­tura adulta per una qua­li­tat que sem­pre ha tin­gut el còmic i l’humor gràfic francès: la pos­si­bi­li­tat de lle­gir entre línies mis­sat­ges de gran càrrega crítica sota una apa­rença inno­cent.

Aquest talent va tro­bar amb Sempé una rèplica que s’ajus­tava per­fec­ta­ment a la inten­ci­o­na­li­tat del seu com­pany. Sempé és també, a nivell gràfic, fill de la mateixa tra­dició. Amb qua­tre traços d’apa­rença impro­vi­sada va ofe­rir en tot el seu tre­ball una càrrega con­cep­tual que ampli­fi­cava el mis­satge del que es podria con­si­de­rar, d’entrada, com uns dibui­xos per a la cana­lla.

A França con­ti­nua sent un per­so­natge de referència. Pot­ser pel com­po­nent nostàlgic dels pares, però també per les seves qua­li­tats per­du­ra­bles. Si bé és cert que mol­tes de les històries tin­drien ara, en nom d’una rígida cor­recció política, una certa repro­vació, la força dels seus arque­tips encara ens pot donar una visió actual del com­por­ta­ment humà. Només cal parar atenció a una de les velles històries que té com a esce­nari un par­tit de fut­bol entre la seva colla. El procés de selecció dels juga­dors i la seva col·locació en el camp poc dife­rei­xen dels actu­als debats mediàtics sobre les actu­a­ci­ons dels entre­na­dors. Es té molt en compte si el pare del juga­dor és el qui finança les samar­re­tes de l’equip. Això poc dife­ren­cia de l’acti­vació de palan­ques per pagar els fixat­ges del fut­bol actual.

A les històries de Nico­las també s’avançaven situ­a­ci­ons que després serien acti­va­do­res de la rea­li­tat, com l’arri­bada a les aules d’estu­di­ants d’altres països o el desig d’empren­dre el vol tot sol i inde­pen­dit­zar-se del pares.

El 2009, el per­so­natge va tenir una adap­tació cine­ma­togràfica en to de comèdia amb una ambi­en­tació retro de finals dels anys cin­quanta i prin­ci­pis dels anys sei­xanta, un dis­tan­ci­a­ment en el temps que donava més cre­di­bi­li­tat als lli­bres, que en català ha publi­cat La Galera.

Cal no con­fon­dre el nos­tre per­so­natge de ficció amb Fran­cisco Nicolàs Gómez Igle­sias, el pequeño Nicolás, un per­so­natge real que sota l’apa­rença d’un jove amb con­tac­tes amb les altes esfe­res del poder va ensar­ro­nar mul­ti­tud de gent àvida de rela­ci­o­nar-se amb les elits econòmiques i polítiques espa­nyo­les . Un petit Nico­las que, a diferència de l’autèntic, no va fer riure, sinó plo­rar.