Llibres

El doll inacabable de Víctor Català

Irene Muñoz reuneix a ‘Guaitant enrere’ més de vuitanta proses i poemes dispersos, introbables i alguns d’inèdits de l’escriptora

El 1933, amb motiu del centenari de la Renaixença, el poeta Josep M. López-Picó va demanar a algunes de les personalitats més rellevants d’aquell moment històric que en fessin memòria per a les pàgines de La Revista. La primera a respondre va ser Víctor Català, amb un article en què, sota el títol “Guaitant enrere”, hi recordava els seus orígens literaris, la seva lluita gairebé salvatge per mastegar bé la llengua i, sobretot, la controvèrsia que havien despertat, per suposada immoralitat, els seus drames rurals. Sabia que ja s’estava adreçant a una altra generació, enmig de la qual es mantenia, de tota manera, ferma com una roca. “Ja no soc altre que un petit cas crònic contra el que no hi ha res a fer”, acabava més irònica que resignada, amb aquell seu art de la modèstia que no era sinó una reafirmació en tota regla del seu programa literari. Amb el mateix títol d’aquella prosa periodística, Guaitant enrere, que avui potser sona com el collaret deslluït de la besàvia posat sobre un pit massa perfumat, la investigadora Irene Muñoz Pairet (Girona, 1979) ha recopilat més de vuitanta peces disperses i algunes d’inèdites de l’escriptora de l’Escala, incloent-hi articles, conferències, pròlegs, retrats, cartes, poemes i fins i tot el fragment d’una novel·la desconeguda aparegut a l’Almanac de L’Esquella de la Torratxa el 1908, dins la col·lecció “Josep Pla” que edita la Diputació de Girona.

En la seva aparent dispersió, aquests escrits permeten fer-se una visió més propera de Víctor Català, que segons Irene Muñoz sovint “s’hi deixa entreveure sense filtres”, excepte els que imposa el mateix acte d’escriptura, que l’autora de Solitud sabia prou bé que és la primera màscara que adopta qualsevol escriptor. Tot i que la investigadora, professora de literatura catalana a la Universitat de Perpinyà i de llengua catalana a l’institut de Vilafant, admet que no es pot dir que Víctor Català fos una “periodista” (i això que ella mateixa deia que “li hauria fet goig”), sí que ha constatat que va col·laborar en nombrosos diaris i revistes, tant d’àmbit català com espanyol i, sovint, també en les d’interès local, com L’Avi Munné, Sol Ixent o Canigó. Al llibre, n’ha recopilat 73 d’una trentena de publicacions, d’aquestes peces “periodístiques”, datades entre 1896 i 1957 i mai recollides en volum, que adopten tant la forma d’un poema com d’una prosa literària, un article d’opinió, un retrat, una carta o una crítica. En els primers, encara signava tímidament amb les inicials C.A. del seu nom civil, Caterina Albert, o amb el primer pseudònim, aquell anagrama bucòlic de l’Escala que va batejar com “Virgili Alacseal”, però a partir de 1901, amb les col·laboracions a Joventut, ja signa amb el nom que convertirà en el seu “jo públic”, Víctor Català, per més que tothom sabés ben aviat que era una senyora que es dedicava als “destorbs casolans normals”, com en deia ella. En el volum, es recuperen també dues conferències descobertes entre l’Arxiu de l’Escala i la Biblioteca de Catalunya, fins ara inèdites: el discurs d’obertura de l’Ateneu d’Art i Cultura del seu poble, de 1915, i la conferència “El patrimoni dels defectes”, llegida a la Sala Mozart de Barcelona en un acte organitzat per la Junta de Dames el 1922.

El llibre l’encapçala un pròleg del cantautor Josep Tero, que evoca la vegada que, amb nou anys, va anar a veure l’escriptora a la seva casa de l’Escala i va oferir-li “uns minuts d’harmònica a duo” amb Joan Lluís Puig, alumne com ell de l’escolania parroquial, però sobretot reté el record inesborrable de la seva “cosmografia”, amb “la veu dels pastors i de la pagesia, de la gent de mar i de terra endintre, dels infants desconsolats, de les dones que perillen, dels humiliats, dels marginats i dels qui, indefensos, la mala gent escarneix”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.