Patriotisme eficaç

Patriota és, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, “una persona que ama la seva pàtria”, i pàtria és “la terra on hom ha nascut”. Si no fos per la terrible herència que aquesta paraula ha deixat en la història del món –i el que està passant a Ucraïna en seria una de les últimes mostres–, ningú no s’estranyaria que a una persona com Josep Espar Ticó li apliquéssim el substantiu: patriota; patriota eficaç, patriota persistent. Per als ciutadans que estiguin interessats a conèixer la personalitat i el pensament de Josep Espar Ticó més enllà de la seva aparença de personatge vehement i hiperactiu, és molt recomanable la lectura d’Amb C de Catalunya: memòries d’una conversió al catalanisme (1936-1963) (Edicions 62, 1994). Permet resseguir l’itinerari intel·lectual i vital del nostre personatge des de l’assassinat del seu pare durant la Guerra Civil fins a l’assumpció d’un catalanisme en què el que acaba comptant és allò que es fa.Naturalment, rere la hiperactivitat incessant d’Espar Ticó hi ha un rerefons espiritual i ideològic que passa per Raimon Galí, per exemple, i mossèn Ballarín. Però allò que acaba comptant, per al conjunt de la societat, són les realitzacions pràctiques que ell i els seus duen a terme: la campanya contra Galinsoga, els fets del Palau, el “Volem bisbes catalans”, la fundació d’Edigsa, el Congrés de Cultura Catalana i la creació del diari Avui.

Algunes d’aquestes iniciatives van reeixir; d’altres van fracassar; però la majoria, per no dir totes, van significar posar un espai de catalanitat allà on no n’hi havia cap o es manifestava de forma devaluada i poc rigorosa. Espar i els seus no eren uns empresaris amb prou diners, o influències, per muntar una empresa de discos o un diari i assegurar-ne una pervivència digna i potent. No. Els que podien fer això estaven amagats, com s’han amagat ara a València o a Madrid. Potser sí que Espar era un home catòlic i de dretes –i, durant molts anys, això era pecat de lesa magnitud–, però devien ser unes dretes amb ben poc poder, perquè les autèntiques no van jugar mai el joc que els van proposar aquest grup de patriotes catalans.

Jo vaig voler participar en el naixement de l’Avui. Molt probablement, no érem els millors de la contrada. Però érem –eren– els valents que es van arriscar a l’aventura. Els altres s’ho miraven des de la barrera i encara, de tant en tant, es dignaven a donar lliçons de periodisme. L’Avui va néixer com un rellogat amb dret a cuina –que deia Josep Maria Cadena–, és a dir, absolutament condicionat pel fet de no comptar amb un suport financer adequat i amb una dependència total de les necessitats d’organització del diari que ens llogava la seva rotativa. Però Espar Ticó hi era.

Hi era quan va sortir l’Avui i hi era en tantes i tantes iniciatives que han ajudat a fer de Catalunya el país que avui tenim, molt millor que aquell que ell va començar a conèixer els anys quaranta del segle passat. Gràcies!