Un repertori una mica bigarrat

Fa onze anys, quan encara se celebrava a l’església de Sant Genís, el festival de Torroella va encertar-la en acollir el debut a Catalunya d’un contratenor en plena emergència, Philippe Jaroussky, del qual, amb agudesa, es diu que posseeix una tonalitat angelical i un virtuosisme diabòlic. En companyia del pianista Jérôme Ducros i del gran violoncel·lista Gautier Capuçon, va interpretar sobretot peces del compositor francès Reynaldo Hahn i cançons populars de Falla.

Passat aquest temps, consagrat com un exquisit contratenor (tot i que ell precisa que la seva tessitura és de mezzosoprano) dels nostres temps, Jaroussky va tornar dissabte a Torroella amb un guitarrista nascut a Tolosa de Llenguadoc, Thibaut Garcia, que primer va adreçar-se al públic en català, cosa inusual, atès que sembla que la majoria d’intèrprets d’altres llocs ignoren que aquest país té una llengua pròpia. Van ser unes paraules, però s’agraeix, com també que, després de fer-ho en sis llengües (francès, alemany, italià, anglès, castellà i portuguès) diferents, Jaroussky cantés l’única propina en català: Mareta, mareta, no’m faces plorar, una cançó de bressol alacantina de primers del segle XVIII.

La col·laboració del cantant i el guitarrista fa que, segons va explicar Garcia, configurin un programa a partir del desig recíproc d’arrossegar l’altre cap al seu món fins a compartir-ne un. El cas és que la proposta és tan heterogènia (amb peces de compositors de diferents èpoques i de naturalesa molt diversa) que pot semblar un pèl massa bigarrada i amb efectes sorprenents, no sempre convincents, sobretot quan Jaroussky aborda un tema, Septembre, de la immensa cantautora francesa Barbara i la commovedora zamba Alfonsina y el mar, que, composta pel pianista argentí Ariel Ramírez amb lletra de Félix Luna, està molt lligada a la veu fonda i tel·lúrica de Mercedes Sosa. De fet, fins a quin punt la veu de Jaroussky no és prou adequada a aquestes cançons o ens causa estranyesa la seva versió perquè les tenim associades al registre i la personalitat d’altres intèrprets? També planteja dubtes en casos com el d’El mirar de la maja, de Granados, i Anda jaleo, presentada com una peça de Federico García Lorca, quan, de fet, és una de les cançons populars recollides i harmonitzades pel poeta, que, cantades per La Argentinita, va enregistrar-ne una part tocant-les al piano.

Tanmateix, la veu de Jaroussky, amb la seva prodigiosa claredat i els seus aguts voladors amb fantasia cromàtica, va brillar en multitud d’ocasions. Només de començar amb Chi desia di saper, de la compositora barroca (quina bella raresa) Francesca Caccini. També amb dues peces del renaixentista anglès John Dowland i amb el cèlebre “lament de Dido” (When I am laid in earth) del barroc Purcell. Va lluir-se igualment passant pel classicisme amb Abendempfïndung (el seu lied preferit de Mozart) i fins pel romanticisme amb Der Erlkönig, de Schubert. Sempre ben acompanyat per un excel·lent guitarrista i brillant arranjador. Tanmateix, per què van cantar i tocar amb amplificació, encara que subtil, a l’Auditori Espai Ter, amb tan bona acústica?