“Tothom s’ofèn per tot, en aquests temps”

(M) Virar de la Dr. Martens a la xiruca [riu]! Ens feia il·lusió, fer aquestes cançons, perquè, en aquest món nostre, les versions són més aviat de Bad Religion, Dead Kennedys, Sex Pistols... De petits, però, nosaltres escoltàvem també aquests cantants. Jo no és que hagi sortit precisament gaire del Cau, però era boy scout, i la d’en Lluís Llach ja la cantàvem. Vaig ser també molt fan de Los Burros i El Último de la Fila, i Quimi Portet sempre m’ha semblat algú per treure’s el barret. I Pere Tàpias, que és algú que es fumia de tothom, sonava al cotxe, a casa... i encara tinc les seves cintes de casset. He de dir que em sap greu que totes hagin estat d’homes, però vam intentar fer també Què volen aquesta gent? i no ens en vam sortir. Maria del Mar Bonet la cantava tan bé que ens va fer por destrossar-la. La tenim pendent, però. (A) La d’en Pi de la Serra, d’altra banda, és la més antiga de totes i és plenament vigent...

(M) Sí, és fort, perquè hi ha moltes cançons dels seixanta, setanta i vuitanta que ara no es podrien fer. Tothom s’ofèn per tot, en aquests temps. Ningú entén la ironia, l’humor... Hi ha massa gent amb la pell fina.

(A) És una reafirmació del tarannà de la banda davant sectors, com dèiem, amb la pell molt fina.

(A) Vam tocar davant l’ermita d’un poble on el capellà va trucar a l’alcalde per dir-li que era immoral que toquéssim en un lloc així. (M) Deia que era irreverent que hi actués en calçotets, però, aquella mateixa ermita, la visita cada dia gent en tanga i banyador quan puja del riu. A aquesta mena de coses ens referim...

(M) Sí, una vegada hi ha qui també ho va voler entendre com a masclisme, això, però jo, quan pujo a l’escenari amb calçotets, no faig cap ostentació de masculinitat, sinó que faig només el meu xou. (A) Al final, del que es tracta és d’estimar i saber estimar, i deslliurar-se d’aquests tabús i noves moralitats que s’estan creant.

(A) La primera és una apel·lació directa a la classe política catalana, que és la culpable d’haver desmobilitzat tota la lluita del procés. La segona és una oda a la lluita de carrer, parla d’Urquinaona. (M) I de la necessitat, també, de sortir al carrer contra el masclisme, el racisme, l’homofòbia, la transfòbia, la corrupció política i policial, la precarietat laboral... Totes aquestes lluites són importants.

(M) Ells van obrir la llauna del punk rock en aquest país. Són com els pares o els tiets de molts de nosaltres, però no crec que en puguin tenir, de relleu. Van representar un fenomen molt concret i irrepetible.

(A) Sols no estem. Crim, per exemple, ha trencat un sostre pel que fa a punk rock en català com mai no s’havia vist, fins al punt que cada vegada surten més bandes que crimegen. El punk rock a Catalunya, i el metal, ara estan molt forts.