Les ferides del món, al Visa
El festival de fotoperiodisme de Perpinyà presenta un recorregut per la guerra d’Ucraïna i l’impacte mediambiental de l’home
Una guerra n’amaga una altra al Visa pour l’Image. L’any passat, les projeccions al Campo Santo de Perpinyà s’acabaven al mes de setembre amb el calamitós retorn al poder dels talibans a l’Afganistan. Dotze mesos després, en portem sis de guerra oberta a Ucraïna i una conflagració a les portes d’Europa. “Qui s’hauria cregut que les imatges dels afganesos escalant els avions a la pista de l’aeroport de Kabul per fugir dels talibans ens semblarien tan llunyanes, gairebé eclipsades, mesos més tard?”, es pregunta a l’editorial el director del festival, Jean-François Leroy, a manera de diaporama d’aquest últim any que el certamen s’encarrega de reflectir a través del fotoperiodisme. La resposta és en les 24 exposicions que s’obren avui i que es podran veure fins a l’11 de setembre.
“Evidentment, tractarem sobre Ucraïna amb tota l’amplitud que cal, però ens prohibim, com així ha estat sempre, de circumscriure el nostre programa a un sol tema, per més important que sigui”, precisa Leroy sobre el criteri d’aquesta edició.
D’entrada, però, és una evidència que la invasió russa d’Ucraïna ocupa una part important de les exposicions. Se n’hi dediquen fins a quatre, sota l’aixopluc de les agències i els diaris més importants del món. Un element que Leroy no deixa de remarcar, per exemple, “per desarmar les fake news russes sobre les exaccions de Butxa”, encara que també subratlla “un vídeo que mostra soldats ucraïnesos executant un soldat rus”, en el cas del treball d’investigació visual del diari The New York Times. Prova de la necessitat de seguir mantenint una cobertura sobre el terreny per contrarestar la propaganda de guerra.
De Butxa, es veuen unes imatges esgarrifoses de l’australià, d’origen ucraïnès, Daniel Berehulak sobre el reguer de morts civils que van deixar les tropes russes quan es van retirar del nord-oest de Kíiv en el reportatge Hi ha gent que vivia aquí. De Mariúpol, els fotògrafs locals Mstyslav Chernov i Evgeniy Maloletka, per a l’agència Associated Press, testimonien el setge d’aquest port estratègic del mar Negre que va acabar caient en mans russes. “Ensenyeu això a Putin!”, els va cridar un metge que portava una nena de sis anys en pijama, plena de sang.
De caràcter més quotidià, sobre el tràngol que aquest conflicte suposa per a la població, és Ucraïna: la guerra diària, del francès Lucas Barioulet per a Le Monde. Hi reflecteix les persones que es començaven a desplaçar entre Kíiv i Lviv i els búnquers a les estacions de metro. Mentre que l’ucraïnès més veterà Sergei Supinsky recorre a Ucraïna, de la independència a la guerra, per a l’agència France Presse, aquestes tres dècades d’esperances i convulsions.
I això contrasta amb els esforços diplomàtics que exhibeix el també francès Jean-Claude Coutausse a Bany de masses. S’hi reprodueix una instantània del president francès, Emmanuel Macron, acabat de ser escollit el 2017, al costat del seu homòleg rus, Vladímir Putin, a Versalles en un intent d’entesa que ha estat endebades.
El record de l’Afganistan hi és amb La fi d’una guerra interminable de l’australià Andrew Quilty, sobre com els talibans van aconseguir tornar al poder i les conseqüències actuals. I s’hi afegeix la lluita dels karennis contra la junta militar de Al cor de la rebel·lió birmana, de l’italobritànic Siegfried Modola, i les imatges preses en diferents conflictes mundials des dels anys noranta del serbi Goran Tomasevic a Entre guerra i pau.
La connexió amb l’Europa de les fronteres la porta el sirià Sameer Al-Doumy, que va passar de signar com a adolescent amb pseudònim les fotos de les protestes contra Baixar al-Assad per a l’AFP a treballar-hi ara des de França. I d’aquí n’ha tret Les rutes de la mort, un document de primera mà sobre la travessa amb precàries barques pneumàtiques dels immigrants al canal de la Mànega i que cada vegada acaba amb més tragèdies.
De retrats socials, n’hi ha de força eloqüents, com ara Zor. Al gueto gitano més gran d’Europa, de la italiana Selene Magnolia, sobre aquesta comunitat al barri de Stolipinovo, a la ciutat búlgara de Plovdiv. També Sense descans, de la libanesa Tamara Saade, que narra l’abans i el després de la terrible explosió al port de Beirut el 2020 i la casta política corrupta que ho va fer possible. I, de manera més intimista, la turca Sabiha Çimen mostra a Hafizas les noies que estudien l’Alcorà de memòria a les escoles del mateix nom i per on ella també va passar. Les deplorables condicions de les presoneres a Llatinoamèrica és el tema de Días eternos: Venezuela, Salvador, Guatemala (2017-2022), de la veneçolana Ana María Arévalo Gosen.
Curiós és Happy Pills, del suís Arnaud Robert i el canadenc Paolo Woods, sobre com els fàrmacs han substituït el concepte de felicitat que fins ara era patrimoni de la religió o la política. I, com a investigació impressionant, el sud-africà Brent Stirton ressegueix a Carn salvatge: a l’origen de les epidèmies la caça i arribada al mercat, a la conca del Congo, d’aquestes espècies potencials portadores de virus.
La intervenció de l’home en el canvi climàtic queda palesa en quatre exposicions que giren entorn dels oceans. La més contundent és Pesques mundials, de l’estatunidenc George Steinmetz, en què amb imatges aèries demostra la sobreexplotació marina dels vaixells industrials. La Sisena extinció, del francès Alain Ernoult, posa l’èmfasi en els grans mamífers que, com a menys nombrosos, també són més vulnerables. Mentre que a 1 Ocean i El dotzè viatge de la goleta Tara, dels francesos Alexis Rosenfeld i Maéva Bardy, respectivament, les imatges dels fons marins i de les glaceres de l’Antàrtida alerten sobre l’alarmant pujada de les temperatures. A Perpinyà, les fotos prenen el relleu de termòmetre del món.