Sense cartes al ‘whist’

Ahir al vespre moria Vicenç Pagès Jordà als 58 anys, de càncer. La seva mort va agafar tothom per sorpresa i les notes de condol van proliferar en poques hores. La consellera de Cultura, Natàlia Garriga, lamentava: “Trobarem a faltar la seva afabilitat i el seu talent.” I hi afegia que era un crític i escriptor estimat “dins i fora del sector cultural, tant per la seva faceta de creador com de professor”. Col·laborador des dels anys noranta en el grup editorial d’Hermes (publicava regularment a El Punt Avui, Presència i La República), el món editorial mostrava un desconsol inesperat.

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 14 de desembre de 1963 - 27 d’agost de 2022) va ser escriptor i crític literari en català i professor de llengua a la Universitat Ramon Llull. Ahir va transcendir que ja tenia emparaulada la seva propera publicació: un llibre d’assaig sobre la família Kennedy, Kennedyana, que obrirà un nou segell de l’editor Ernest Folch el mes de novembre vinent. Pagès admetia en una entrevista amb Eva Vázquez (arran de la reedició, 20 anys després, l’agost passat, de l’assaig Un tramvia anomenat text) que les obres que més lectors havien congregat eren les senzilles i clares, com la seva Carta a la reina d’Anglaterra. Tot i això, la crítica el celebrava per un joc literari que superava els límits, com en la novel·la Els jugadors de whist, en què el pare es declara vençut amb totes les expectatives frustrades, perdedor de la seva pròpia història. A Twitter, divendres, va publicar un al·legòric: “No blanquejarem la cendra.”

Pagès sabia quina era la fórmula per tenir la resposta del lector (“els best sellers estan pensats perquè el lector no s’entrebanqui i mantingui l’interès, com en un viatge en primera classe, sense sotragades”), però li interessava una literatura imprevisible com la de Cercles d’infinites combinacions (1990) i El món d’Horaci (1995), entre d’altres. El 2013 es va endur el premi Sant Jordi per Dies de frontera, que també rebria el premi de narrativa Maria Àngels Anglada. El 2014 va rebre el Premi Nacional de Cultura. Pel que fa a guardons, el més matiner va ser el preuat premi Sant Joan (La felicitat no és completa, 2003). Posteriorment, vindria el Mercè Rodoreda de contes i narracions (El poeta i altres contes, 2004), i El Setè Cel de Salt i el Crexells de narrativa, tots dos per la mateixa novel·la: Els jugadors de whist (2009).

Vicenç Pagès Jordà va començar a ser considerat en cercles literaris des que va guanyar la Biennal de Barcelona, en l’apartat de literatura. De seguida va arribar el seu primer llibre de contes, Cercles d’infinites combinacions (Empúries). El 1991 va publicar l’obra de “bricolatge textual” titulada Grandeses i misèries dels premis literaris (Llibres de l’Índex), formada per un miler de citacions.

L’any 1995 va aparèixer la seva obra més ambiciosa, El món d’Horaci, una novel·la a mig camí entre la ficció i l’assaig. L’any 1997 va veure la llum el seu llibre de més èxit, la novel·la curta Carta a la reina d’Anglaterra, que narra en 100 pàgines 1.000 anys de la vida del protagonista. A aquest llibre, el seguiria Un tramvia anomenat text (1998), un assaig sobre l’escriptura que considera el text una barreja indestriable d’inspiració i ofici, de geni i competència, de màgia i disciplina.

Pagès Jordà escrivia durant les vacances. D’entrada, es considerava un mestre que va anar canviant de matèria. Des del 1993, va impartir classes d’expressió escrita i tallers literaris diversos; del 1997 al 2003, va ser professor de secundària i, posteriorment, va fer el salt a la universitat com a professor d’estètica (inicialment) i, darrerament, com a professor de llengua. L’autor es confessava una persona molt interessada per aquesta matèria: “Per a mi, que vaig estudiar periodisme, la filologia ha estat un hobby, però només llegeixo el que m’interessa. Potser un llibre de Saussure no l’acabaré, però sí els de Joan Solà o Carme Junyent. Si escrius, no en fas prou amb la gramàtica, necessites anar una mica més enllà, esbrinar la relació entre el pensament i l’escriptura. He comprovat que als estudiants que tenen poc lèxic els costa més pensar. Sense llegir, és difícil”, comentava a Eva Vázquez.

Amb En companyia de l’altre (Edicions 62, 1999), torna al conte. El segueix la novel·la La felicitat no és completa (Edicions 62, 2003), la biografia intermitent d’un nou antiheroi, traduït al castellà amb el títol La dicha no es completa (El Aleph, 2004). El 2006 escriu l’assaig De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil. El 2012 publica, juntament amb el pintor Joan Mateu Bagaria, El llibre de l’any. El 2017, La música i nosaltres, en què rescata els seus records musicals de la Transició. També resseguint el format d’articulista, s’atreveix a fer sarcasme de la generació del baby boom amb Memòria vintage (Empúries, 2020), un viatge col·lectiu que va de l’arribada de l’home a la Lluna a l’estrena de Pulp fiction.