A gust amb l’adeu, a Vilabertran

Els números són rodons: la Schubertíada de Vilabertran va finalitzar la seva 30a edició amb més espectadors que mai i un índex de qualitat superlatiu. Per ratificar-ho, vam tenir el ja habitual recital del Quartet Casals, amb la participació especial del pianista anglès Christian Blackshaw.

Sent una formació del país, és relativament fàcil assistir a les actuacions del Casals, però la presència del piano constituïa òbviament un suculent al·licient. De totes maneres, el Quartet començava a soles, amb el N. 1 en do major de Xostakòvitx. Mig segle després de la seva mort, el compositor rus està de moda, qui sap, perquè les seves creacions són contundents i apel·len a la reflexió, quelcom important en un temps crític de pandèmia, guerra i canvi climàtic. L’obra, de 1938, és curta i està dotada d’un melodisme primaveral, jugant amb els diferents rols de cada cordòfon, tot i que a vegades presenta derivacions més hologramàtiques i arlequinades. L’execució va ser delicada, plena de subtilitats, amb els músics compartint mirades de complicitat i irradiant una sincronia natural, espontània, pròpia dels intèrprets beneïts.

El recital continuaria llavors amb el pianista britànic, que va marcar una cadència de vol migratori, gràcil i aerostàtica, pel Quintet n. 2 en la major de Dvorák. Es tracta d’una partitura complexa, alineant petits solos de caire líric amb les seccions més cabaloses, on els cinc instruments s’unifiquen. S’ha de destacar el meravellós segon moviment, una Dumka, melodia melancòlica d’origen ucraïnès, amb un punyent leitmotiv marcat pel teclat, i que els concertistes van entregar de manera particularment emotiva. Potser servia, encara que subconscientment, de recordatori a la resistència del poble que pateix l’agressió militar.

Mentre rebien una gran ovació del públic, els artistes semblaven dubitatius sobre el bis, però al final es van decantar per oferir el segon moviment, Lento – con molto sentimento, del Quintet en fa menor de Cesar Franck, un opus llarg i amb densitat atmosfèrica però també certa sensualitat. Va ser la forma adient d’acomiadar no només la 30a Schubertíada, sinó també l’agost que a gust arriba al final, marcant l’ocàs de l’estiu. A la sortida, un llamp en la distància i unes esparses gotes de pluja certificaven el comiat.