Jordi Cervelló, que torni a sonar!

Ens arriba la notícia del traspàs del compositor Jordi Cervelló (1935-2022). I ens arriba un dia després que la rumorologia i la immediatesa de les xarxes socials ja l’haguessin donat per mort abans del que tocava, malgrat que era veritat que estava ingressat, en un hospital de Figueres, en condicions de salut molt greus com a conseqüència de les complicacions d’una pneumònia. El detall, més enllà de la dimensió ètica i deontològica que bé ens hauria de fer reflexionar a tots plegats, es converteix en una veritable sincronia d’avís per a tot aquells que, d’una o altra manera, constituïm allò que els gestors de la cultura anomenen amb aquest estrany nom d’ecosistema musical. Possiblement va ser la seva condició de rara avis dins d’aquest ecosistema la que li va permetre, a Jordi Cervelló, assolir una llibertat en tots els nivells i, per què no dir-ho, arribar a convertir-se en un Pepito Grillo per a les moltes vegades inexistent consciència musical del nostre país. Una inexistent consciència musical que li feia demanar-se, com així m’havia dit alguna vegada: hi ha algú a l’altre bàndol de la línia?

Quan cada dia que passa ens adonem més com els nostres governants musicals estan molt més interessats i preocupats, com adolescents crepusculars, en les fotografies i ocurrències de les xarxes socials per emmascarar, així, la seva absència absoluta de projecte cultural en les seves programacions, Cervelló sabia posar el dit a la llaga en moltes direccions. La primera d’aquestes, i que em consta que posava i posa molt nerviosos molts col·legues de professió, la seva llibertat creativa que l’havia “fet superar”, com a ell li agradava de dir, els patrons provinents de l’atonalisme, el dodecatonisme o el serialisme. Li és difícil, al sotasignat, encasellar, ara i aquí, la seva obra dins una taxonomia concreta, però molt em sembla que neoclassicisme i neoromanticisme no haguessin molestat gens un compositor que va ser-ho a la força. La història és d’allò més coneguda. Un accident d’automòbil, el 1960 a Roma, li va impossibilitar seguir desplegant la seva carrera com a violinista i va decidir reinventar-se com a compositor. Si com a violinista es va formar al costat d’importants noms com els de Franco Tufari o Eugen Prokop, la seva formació com a compositor li va venir proporcionada a través del compositor d’Alguaire Josep Maria Roma (1902-1981), que, en els nostres dies, és més conegut per la seva orquestració de l’òpera de Juan Hidalgo (1614-1685) Cielos aun del ayre matan que no per les seves obres. No és, però, el cas de Jordi Cervelló, que té un catàleg prou destacat en diferents gèneres: simfònic, orquestra de cordes, música de cambra, música coral... Una de les característiques absolutament representativa del seu llenguatge és la gran qualitat de l’escriptura per als instruments de corda, atesa la seva condició de violinista. En aquest aspecte, hi ha qui no ha dubtat a comparar-lo amb un altre importantíssim compositor-violinista, com va ser Xavier Turull (1922-2000).

No estem dient amb això que les obres de Cervelló siguin menors perquè aquestes van despertar l’interès de formacions com ara l’Orquestra Ciutat de Barcelona, la Royal Philharmonic de Londres, l’Orquesta Sinfónica de RTVE, l’Orquesta Nacional de España o l’Orquestra Filharmònica de Novosibirsk, entre d’altres.

Cervelló va defensar sempre amb ungles i urpes la seva posició estètica perquè, a fi de comptes, componia com ell creia que havia de compondre. Era aquest un punt d’una gran honestedat perquè aquest ens confirma allò que els grans genis han alertat sempre i que, a vegades, no es té prou en compte: no es tracta de fer coses perquè als ulls dels altres semblin interessants, sinó que es tracta de fer coses que un sent la necessitat de fer. Necessitat interior. Aquesta va ser la premissa que sempre va desplegar Jordi Cervelló.

No prou satisfet amb això, en els últims anys Cervelló va anar erigint-se com una veu crítica on, des del seu blog, ens alertava, per exemple, de l’absència de compositors del nostre patrimoni musical en les nostres programacions o ens va descobrir compositores de tots els temps.

Massa em sembla, però, que, ara, a aquest patrimoni s’hi haurà d’afegir obres de Cervelló que, com a mínim històricament, tindran el seu lloc, com ara Les càrregues, inspirada per les ignominioses accions policials de l’1 d’octubre del 2017. Un dels seus últims escrits del blog, Cervelló l’encapçala amb aquest aforisme de Nietzsche: “És això vida? li demanaré a la mort? Molt bé, doncs que torni a començar!”. Extrapolant-la podem dir: que torni a sonar, i com més aviat millor a les nostres sales de concert, la música de Jordi Cervelló.