El món de Feliu Elias

Feliu Elias (1878-1948) és un dels crítics més citats de l’art català del segle XX i un dels menys reconeguts. No existeix, encara avui, cap recopilació dels centenars d’escrits que va publicar a la premsa i les revistes dels anys vint i trenta, de gran influència i tan temuts com respectats per la seva autoritat. Pintor ell mateix, d’un realisme obsessiu i inquietant, va guanyar prestigi internacional sobretot amb les seves caricatures, en especial les de compromís aliadòfil durant la Gran Guerra, i va ser, a més d’un actiu defensor de la modernitat francesa a Catalunya, un dels principals coneixedors i divulgadors de l’art oriental. Amb uns heterònims molt ben delimitats (era Feliu Elias quan pintava, Joan Sacs quan escrivia i senzillament Apa quan dibuixava), és una referència constant, per qualsevol d’aquestes facetes, en tota mena de monografies sobre l’art de la primera meitat del segle XX, però s’ha de recular fins al 1986 per trobar l’última exposició que li va dedicar una atenció preferent, al Museu d’Art Modern de Barcelona. El buit comença a reparar-se aquest any amb l’antològica que es presentarà al novembre al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), a partir d’una recerca intensiva de Mariàngels Fontdevila i Mariona Seguranyes, i amb l’avançament que proposa el Museu d’Art de Sabadell (MAS) en una exposició que, comissariada per la mateixa Seguranyes, ressegueix les connexions familiars i culturals de l’artista amb la ciutat dels seus orígens.

Els cercles de Feliu Elias a Sabadell, inaugurada dijous passat i que es podrà visitar fins al 29 de gener, “estira tots els fils de la seva interessant família”, com explica Seguranyes, inclosos els germans, Francesc Elias, ceramista i vidrier, i Lluís Elias (Anem), dibuixant i comediògraf, a més de la filla, la il·lustradora Elvira Elias, i s’estén encara fins a la segona generació, amb Jaume Elias, prestigiós metge pediàtric, o bé les ceramistes Montserrat i Núria Elias Ubach filles de Francesc Elias, la darrera de les quals, amb 99 anys, va assistir dijous commoguda a la inauguració. A partir d’aquest “cercle dens”, l’exposició desplega un discurs que l’entrellaça amb el context cultural de Sabadell, d’on provenia el pare, industrial tèxtil, i la relació que Feliu Elias va establir amb el galerista i promotor cultural Santiago Segura, els ceramistes Francesc Quer i Marian Burguès, el pintor Antoni Vila Arrufat, o el dibuixant i caricaturista Gustau Vila (Grapa). Resseguint els projectes d’arrel sabadellenca, Mariona Seguranyes afirma que “també es fan presents petits cercles d’amistat i de connexió intel·lectual amb Joan Junceda o Francesc Pujols”.

Entre les obres exhibides, hi ha els cartells que el jove Feliu Elias va elaborar per a la festa major de la ciutat el 1906 i el 1908, el cartell per a l’Exposició d’Art Nou Català del 1915 i algunes de les obres que va exposar el 1936 a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. De fet, fins i tot la revista Papitu, que Elias va dirigir en la primera etapa, està directament relacionada amb la seva família: va ser la seva mare, Maria Bracons, qui va aportar els estalvis per fundar-la. A més de presentar dibuixos d’Anem (Lluís Elias) mai exposats, procedents del MNAC, i ceràmiques i vidres de Francesc Elias poc coneguts, procedents del Museu del Disseny i de col·leccions particulars, el muntatge també inclou nombrosa documentació, fotografies i correspondència. La mostra es complementa amb la col·lecció d’obres d’art que Lluís Elias va llegar al Museu de Sabadell l’any 1965.