Música ben viva

A l’Ésdansa es com­pro­vava, fa unes set­ma­nes, com de salu­da­ble pot ser ballar en família. Ahir al Liceu es deia que la música és el que dona la vida a l’escena. Bé, i un 2% (per a la cul­tura), oi Júlia Bon­joch? “El 2% sí que és decent”. La gala, Cata­lu­nya aixeca el teló va rei­vin­di­car una festa amb ves­tits de 21 botons, tipus Bro­adway, No passa cada dia que els de La Trepa o els de Tea­tre al Detall (amb La Tresca i la Ver­desca al com­plet) dei­xin anar una de les seves com­po­si­ci­ons de La mot­xi­lla de l’Ada (que es veurà al TNC i al Tem­po­rada Alta, per cert). I la família del Maldà fent ban­dera, ben diver­tida, d’Els secun­da­ris. i Jordi Vidal amb la seva Gui­ller­motta, apro­fi­tant el Liceu!

Per poc Artur Mas i Helena Rakos­nik pugen a l’esce­nari seguint l’empenta dels de Sugar, recor­dant l’incòmode que pot ser ves­tir de nois per esca­par-se de la màfia. Per cert, a TV3 es va poder veure un pla curt d’un trom­peta de l’Esmuc que, a casa, per poc no cau la tele a terra. I és que, amb els anys en aquest món tant petit i llu­ent de la fama, tot­hom acaba conei­xent un pia­nista, o un fis­corn. EAl dar­rere de pla­tea, Joan Maria Segura, el direc­tor artístic d’una gala que va com­plir la pro­mesa de no atu­rar-se ni amb els aplau­di­ments, cele­brava cada número com si fos la claca del segon amfi­te­a­tre. Al seu cos­tat, els fotògrafs s’amun­te­ga­ven per retra­tar els números musi­cals de més repar­ti­ment (de major lluïment). Toni Alba­da­lejo, habi­tual dels cotar­ros d’Adetca, va rebre el premi Tra­jectòria i va enten­dre com és allò que el paper dels agraïments tre­mola i el premi quasi inco­moda per poder abraçar un premi per la seva feina a Anexa.

La tem­po­rada tea­tral a Cata­lu­nya (amb gala i sense) s’ha enco­ma­nat als musi­cals com si fos el déu Neptú, per sal­var totes les tem­pes­tes amenaçado­res que puguin espan­tar-la. Cer­ta­ment, en la història d’aquests 30 anys (amb peces com Glups i una línia contínua de Dagoll Dagom però també d’altres títols com els T’estimo, ets per­fecte, ja et can­viaré demos­tren que els musi­cals, en català, han estat sem­pre a l’arrel de la capi­tal del musi­cal (molt abans de la indústria de la Gran Via de Madrid). Sense tenir cap neces­si­tat d’excloure res, sem­bla una bona opor­tu­ni­tat per veure que, com argu­men­tava ahir Isa­bel Vidal, pre­si­denta Adetca, en la pre­sen­tació de les dades de la tem­po­rada que els musi­cals en català els veuen tant cata­la­no­par­lants com cas­te­lla­no­par­lants. I que els musi­cals (tor­nem-hi!) són la porta d’entrada de molt públic. Per cert, a Gol­fus de Rom insi­nuen que els pro­ble­mes s’aca­ben amb una cançó. La podrem veure al Con­dal en poques set­ma­nes. No són pocs els espec­ta­dors (trans­for­mats en tele­es­pec­ta­dors per la gràcia de la gala) que van aplau­dir encara més el següent pro­grama. Per fi, La Calòrica a la tele­visió. Si aquesta com­pa­nyia hagués apa­re­gut 30 anys enrere s’hau­ria fogue­jat amb sèries a la tele. I tot­hom els cele­bra­ria, com La Cubana, T de Tea­tre, els Tri­ci­cle o els Dagoll Dagom. La música és vida. I el tea­tre, sor­to­sa­ment, també.Bona tem­po­rada.