Arts escèniques

El clima de Tàrrega

Un grapat d’espectacles plantegen els reptes del canvi climàtic posant l’ésser humà com a víctima inexorable de la seva ambició, en una fira que traspua recuperació

El públic de ‘Dormifestació’accepta el ronc del veí com una consigna necessària
Els Escarlata mostren uns éssers crèduls que pensen al marge de la lògica utilitarista

L’ambi­ent opti­mista, de retro­bada, que es res­pira a Fira Tàrrega enguany con­trasta amb els mons que dibui­xen les pro­pos­tes artísti­ques. Són avi­sos agònics, molts dels quals, que sem­pre pro­ven de tro­bar-li una sor­tida espe­rançadora. Però els parat­ges que dibui­xen són devas­ta­dors. Avui s’acaba la fira de la recu­pe­ració. Als veïns, no necessària­ment espec­ta­dors de la fira, se’ls veu tor­nant de com­prar pa, amb un som­riure estrany. Com si per­ce­bes­sin que tro­ba­ven a fal­tar aquesta aglo­me­ració (con­tro­lada, fins diven­dres a la nit, com a mínim) des de la dar­rera edició pre­pandèmica, el 2019. Aquesta és una selecció d’espec­ta­cles vis­tos en aquesta edició que pre­nen la tem­pe­ra­tura al canvi climàtic.

Pro­jecte Ingenu ha des­til·lat el seu llen­guatge i ara tran­sita per un uni­vers sonor com­plex (que es pot seguir des d’uns auri­cu­lars) en el mun­tatge El dia que va morir l’últim panda. La incor­po­ració de nous mem­bres en l’equip els ha donat encara més pel que fa al cant i al movi­ment. El text és quasi resi­dual. Els per­so­nat­ges s’han fos com els pols. La cançó, en forma de pregària des­con­so­lada, posa el focus en un espai can­vi­ant. El públic cir­cula entre els ice­bergs que aflo­ren com a esce­nari. Pro­jecte Ingenu plan­teja un món distòpic, avançat al segle XXI en què les inclemències del temps fan estralls però els governs s’entes­ten en el sim­bo­lisme de sal­va­guar­dar els pan­des. Ges­tos de bona intenció que, en rea­li­tat, obvien emergències més vitals, pot­ser menys espec­ta­cu­lars, però molt més útils. El repte del grup és nota­ble. El seu tre­ball, que evita ser doc­tri­nari i que aspira a les esce­nes abs­trac­tes, i fins i tot vol­gu­da­ment con­tra­dictòries (com ara les cele­bra­ci­ons amar­gues de cada Cap d’Any), és excel·lent.

Roger Ber­nat pro­clama la neces­si­tat de dei­xar de ser pro­duc­tius. De mirar-se la vida amb més con­tem­plació. Per això, va con­vo­car a Sant Eloi la pri­mera Dor­mi­fes­tació, la nit de diven­dres a dis­sabte. Com en totes les mani­fes­ta­ci­ons con­vo­ca­des, l’orga­nit­zació pot dir que va ven­dre totes les entra­des i l’agent de segu­re­tat que vet­llava pel mate­rial hau­ria de con­fes­sar que no supera­ven la sei­xan­tena. I, aquest cop, les dues dades són reals. La mani­fes­tació es va des­con­vo­car a les set del matí i, com en algu­nes manis, al final hi va anar la poli­cia i va fer fora el per­so­nal que encara man­dre­java. Hi va haver veïns de Tàrrega que s’hi van afe­gir sense entrada i que van poder apro­fi­tar els llits: a Sant Eloi, hi havia molt menys soroll que a la plaça de les Naci­ons: el silenci podia com­pen­sar ben bé el fred. La nit va ser cal­mosa. La man­dra con­vi­dava a no pren­dre apunts i dei­xar que el sol s’aixequés pel dar­rera de l’arbreda. I la comi­tiva va accep­tar els roncs veïns com si fos­sin con­sig­nes ina­pro­pi­a­des però que tenien dret d’expres­sar-se.

Ada Vilaró cons­tru­eix un qua­dre cru (S.O.S.): dues esce­nes i un epíleg. En el pri­mer, plora i expressa la por de la per­sona vul­ne­ra­ble que no sap afron­tar la barbàrie climàtica. En el segon, es revela pode­rosa, amb un poder que li per­met domi­nar i vana­glo­riar-se com si el talla­gespa fos un cep­tre reial. En l’epíleg final, a par­tir de pri­me­res per­so­nes des de l’ano­ni­mat (en una par­ti­ci­pació comu­nitària molt lleu), expo­sen quins són els rep­tes i en què no estan dis­po­sa­des a cedir. Vilaró signa un mun­tatge que cap­gira de dalt a baix el plan­te­ja­ment de 360 grams, la seva dar­rera peça, que ha vol­tat arreu i ha superat de molt el cen­te­nar de bolos. Aviat és dit quan es té en compte que l’obra parla, amb cru­esa, sobre l’ope­ració del seu càncer de pit. Vilaró sap impri­mir una poètica als dis­cur­sos més pre­vi­si­bles. I amb un con­trol de la pausa i la dra­matúrgia atrapa l’espec­ta­dor.

També els Escar­lata són uns savis que juguen a ser petits. Ara a Gru­tesca es pre­gun­ten sobre la pos­si­ble extinció del riure (no seria tan estrany si l’home ani­hila tot allò que neces­sita per sobre­viure per la seva cega ambició). Jordi Aspa i Bet Miralta tor­nen a ser una pare­lla d’éssers que es pre­gun­ten sense fil­tres sobre el riure, sobre allò ines­pe­rat, sobre la lli­ber­tat necessària per prac­ti­car el riure. No bus­quen situ­a­ci­ons hila­rants com aquell còmic Gar­rick dels Tri­ci­cle; només insis­tei­xen en el seu món ten­dre, quasi ingenu, en un espai reduït (amb els gani­vets, la doma i la dona coet que escapa de la gra­ve­tat com a rere­fons), com aquell Devo­ris causa o Llen­ties i marabú. Mos­tren uns éssers patètics i crèduls que pen­sen al marge de la lògica uti­li­ta­rista. Gru­tesca compta també amb l’ajuda del públic: els riu­res s’ampli­fi­quen com si fos­sin gra­vats i els som­riu­res francs il·lumi­nen els ros­tres davant d’una llum mínima.

Reverse és una altra de les peces expe­ri­en­ci­als de Fira Tàrrega. La pro­posta con­vida a fer un tra­jecte (d’uns dos quilòmetres) cami­nant al revés. El cos s’adona de la dic­ta­dura de cami­nar cap enda­vant. I fer-ho a l’inrevés (amb els evi­dents ris­cos de cai­guda i topada mínima­ment con­tro­lada) ofe­reix una opció de pas­seig con­tem­pla­tiu, sigui al car­rer o bé al bosc. Els auri­cu­lars donen els sorolls dels espais habi­tats (parcs, esco­les, esglésies...) en un tra­jecte en què tot és pràcti­ca­ment buit. A Tàrrega no hi ha clima, hi ha caliu. Capítol 2.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.