Un món de dones
El Museu de Cultures treu de la foscor el seu desconegut arxiu fotogràfic i l’obre al públic, restaurat i digitalitzat, en una exposició amb perspectiva de gènere
L’arxiu fotogràfic del Museu Etnològic i de Cultures del Món és un complet desconegut, amb mínimes excepcions. I això tot i ser un tresor: custodia milers d’imatges que es van prendre en els nombrosos viatges arreu del món que van organitzar l’artista Eudald Serra, l’empresari Albert Folch i l’etnòleg August Panyella entre els anys cinquanta i vuitanta per proveir el museu d’objectes artístics d’arrel tradicional. Una petita part d’aquest gran volum de materials gràfics veu ara per primer cop la llum pública en una exposició que l’equip de la institució, dirigit provisionalment per Carles Vicente, ha abordat amb perspectiva de gènere. La mostra, una selecció d’una quarantena de fotografies, està integrada exclusivament per retrats de dones. Algunes pertanyen als fons de la Fundació Folch, i totes s’han restaurat i digitalitzat.
Dones. Imatges fragmentades (fins al 12 de març, a la seu del carrer Montcada del museu) escodrinya els ulls observadors d’aquells exploradors que buscaven obres d’art amarades dels batecs d’aquelles cultures llunyanes. Els reportatges fotogràfics són purament documents del seu treball de recerca, sense pretensions artístiques, precisa Vicente. La motivació per fer-los era posar en context els objectes que acabarien adquirint per al museu.
L’exposició, comissariada per Ainize González i Mercis Rossetti (aquesta, artista, amb un altre paper com veurem), fa aflorar un diàleg entre els testimonis visuals de les expedicions i les obres que finalment van museïtzar-se a Barcelona. El retrat imponent d’una cantirera de Mota del Cuervo, a Conca, que subjecta els seus objectes ceràmics, comparteix paret amb el càntir que va ingressar a les col·leccions públiques als anys seixanta. I no és capritxós que la càmera de l’etnòleg Panyella hi parés atenció. En aquell poble, el treball ceràmic estava únicament en mans de dones, que tenien els tallers a les seves pròpies cases.
Un altre càntir, aquest de llautó, es desdobla en la imatge d’una noia xerpa que prepara les ofrenes matutines en un temple del Nepal. Les joies ocupen un lloc preeminent, com ara uns braçalets rifenys que els viatgers catalans van adquirir en un mercat de Nador. En aquesta localitat llavors part del protectorat espanyol al Marroc, van visitar-hi el 1954 la seva presó, i van fotografiar-ne les recluses.
El recorregut expositiu s’obre amb una peça que és una de les estrelles de les reserves del museu, mai exhibida fins ara: una talla d’una figura femenina nogwi que s’usava per a rituals exclusius per a homes en poblats de Nova Guinea. Llàstima que no la veiem en acció, és a dir, en cap imatge que documenti aquestes ancestrals cerimònies.
I la visita es clou amb una instal·lació de Mercis Rossetti, que té forma de constel·lació amb fragments de les fotografies històriques, per ser vistes i interpretades íntimament i en clau contemporània, és a dir, rebel a la mirada masculina. La munió de retalls “alliberen les dones de les imatges estereotipades, traient-les de context i eliminant la visió dels fotògrafs”, sosté l’artista.