Un recollit senzill i eficaç

Hi ha mol­tes mane­res de pen­ti­nar-se, si es tenen cabells llargs. En la pri­mera direcció d’un drama, Clara Segura ha optat per un reco­llit efec­tiu: manté l’ordre del lli­bre de Lae­ti­tia Colom­bani i situa l’acció sem­pre a par­tir d’una pro­jecció, sigui l’Índia, Sicília o el Canadà. A l’escena, tres dones que llui­ten per situ­a­ci­ons d’empo­de­ra­ment i una nar­ra­dora que (pot­ser inne­cessària) s’esforça a recor­dar l’ordre d’una trena: pen­ti­nant sem­pre de fora cap endins i fent que cada cop els flocs siguin més prims. La posada en escena és aus­tera, a base d’esca­les que són auto­bu­sos o trens, marca de La Per­la29.

El tre­ball de les actrius és sen­zill i directe. D’un des­gast nota­ble i que exi­geix cor­re­dis­ses en els can­vis de ves­tu­ari al dar­rere del deco­rat (quan no ho fan davant mateix). S’entén la volun­tat de des­ta­car el risc que assu­meix cada dona: l’una perquè la filla pugui anar a escola(com aque­lla rei­vin­di­cació de l’àvia a Incen­dis, de Moauwad); l’altra per sal­var el negoci fami­liar evi­tant casar-se per con­veniència; i la dar­rera, la més cínica, pro­cu­rant con­ver­tir el tumor en una mena d’amant per evi­tar anun­ciar-ho a la feina, con­vençuda que no ha de per­dre res en el nou tràngol vital. És bonic veure com unes ami­gues s’ajun­ten i fan una obra de tea­tre, com és el cas, i recu­pe­ren aquell to de Moss­bank road, tot i que amb molta més amar­gor i menys comèdia d’aque­lles joves estu­di­an­tils ingènues, que somien en prínceps blaus.

La peça atrapa. El públic es posa dem­peus eufòric amb un final rodó però que obvia la polèmica: tot i la bona intenció, el seu relli­gat final fa un mal favor a la relació que es pro­duirà entre les tres noies, demos­trant les seves diferències soci­als. Es per­cep un abús del Pri­mer Món. Lluny d’enfron­tar-ho, queda obert, bate­gant pri­vi­le­gis.