Un recollit senzill i eficaç

Hi ha moltes maneres de pentinar-se, si es tenen cabells llargs. En la primera direcció d’un drama, Clara Segura ha optat per un recollit efectiu: manté l’ordre del llibre de Laetitia Colombani i situa l’acció sempre a partir d’una projecció, sigui l’Índia, Sicília o el Canadà. A l’escena, tres dones que lluiten per situacions d’empoderament i una narradora que (potser innecessària) s’esforça a recordar l’ordre d’una trena: pentinant sempre de fora cap endins i fent que cada cop els flocs siguin més prims. La posada en escena és austera, a base d’escales que són autobusos o trens, marca de La Perla29.

El treball de les actrius és senzill i directe. D’un desgast notable i que exigeix corredisses en els canvis de vestuari al darrere del decorat (quan no ho fan davant mateix). S’entén la voluntat de destacar el risc que assumeix cada dona: l’una perquè la filla pugui anar a escola(com aquella reivindicació de l’àvia a Incendis, de Moauwad); l’altra per salvar el negoci familiar evitant casar-se per conveniència; i la darrera, la més cínica, procurant convertir el tumor en una mena d’amant per evitar anunciar-ho a la feina, convençuda que no ha de perdre res en el nou tràngol vital. És bonic veure com unes amigues s’ajunten i fan una obra de teatre, com és el cas, i recuperen aquell to de Mossbank road, tot i que amb molta més amargor i menys comèdia d’aquelles joves estudiantils ingènues, que somien en prínceps blaus.

La peça atrapa. El públic es posa dempeus eufòric amb un final rodó però que obvia la polèmica: tot i la bona intenció, el seu relligat final fa un mal favor a la relació que es produirà entre les tres noies, demostrant les seves diferències socials. Es percep un abús del Primer Món. Lluny d’enfrontar-ho, queda obert, bategant privilegis.