L’art pot ser llar
El centre d’arts Santa Mònica reflexiona en una exposició sobre el concepte d’espai de convivències, amb les satisfaccions i tensions que comporta
Rancho és el nom d’una comunitat de Barcelona formada per onze persones d’àmbits i procedències diversos que se senten una família perquè han construït una llar, cosa que per a elles no necessàriament vol dir que visquin totes sota un mateix sostre. El centre d’arts Santa Mònica les va convidar a comissariar una exposició que reflexionés sobre aquest concepte tan complex, el de lloc físic, mental i/o emocional de convivències, amb totes les satisfaccions i tensions, amors i temors, que comporta. El primer que van fer els membres de Rancho Comunidad, la quarantena d’artistes que van involucrar en el procés i el mateix director de l’equipament, Enric Puig Punyet, va ser dormir una nit a Santa Mònica. I d’aquí va sortir una primera qüestió, per allò d’evitar veure la palla als ulls dels altres i no la biga als nostres: són habitables per a tothom, les institucions artístiques?
La resposta és clarament que no, i no només perquè qui més qui menys acaba sortint de veure les exposicions amb mal de peus. Hi ha senyals més preocupants de l’hostilitat d’aquests espais que suporten persones com les del col·lectiu creatiu Hogar Diska, amb dolor crònic i identitats sexuals no normatives. Per a elles, els museus i els centres d’art “no són llar ni com a visitants ni com a artistes”. I ho capgiren en un dels disset projectes, tots de nova producció, que reuneix Dorm en l’accident que provoca (fins al 8 de gener), una exposició “radicalment diferent perquè és radicalment col·lectiva”, subratlla Puig.
El treball d’Hogar Diska s’ha escolat per tot l’edifici. D’una banda, han col·locat un gran llit a l’antic claustre, simplement per jaure-hi. Per què es pressuposa que, en un espai artístic, hem d’estar-hi donant tombs com baldufes fins a l’extenuació a l’estil d’Ikea? “Reivindiquem altres maneres de ser-hi que no són les de consumir. I traiem el descans de l’àmbit íntim per posar-lo en l’àmbit públic”, proclamen Hogar Diska, que a la segona planta del centre han habilitat una altra estança per al pur relax, amb sofàs i andròmines lúdiques de desconnexió, i on es pot caminar descalç. Com a casa. Qui en té. O qui la té en condicions.
De tot plegat, en parla l’exposició en aquest joc de miralls entre una llar domèstica i les carències de la presentació pública de la creació artística. Hogar Diska també ha fet corregir barreres a l’accessibilitat que la institució del capdavall de la Rambla arrossegava des de feia temps. El seu llit tampoc se situa ja en un estricte claustre. Julio Linares l’ha transformat en un pati amb una font ornamentada amb una gegantina i hipnòtica pintura, tot molt vegetal, que convida, de nou, al dolce far niente. Què té de dolent, més enllà de ser acusats de ganduls per un sistema, també el de l’art, que ens vol sempre produint?
Però anem al principi: què és una llar? En són, de llars, els pisos turístics d’empreses totpoderoses com Airbnb? Què hi ha darrere de les imatges idíl·liques dels interiors, calcades a totes les ciutats del món de la seva xarxa? D’aquesta estètica impersonal que només cerca l’aprofitament de l’espai per allotjar-hi més clients o que substitueix els terres hidràulics dels barris històrics de Barcelona per paviments més fàcils de netejar, se n’ocupa una peça audiovisual de Norah Mokhtar, Júlia Nueno Guitart i Xavier Nueno Guitart. Imperdible.
Llars postisses contra llars reals, i tan precàries a ben pocs metres d’on se celebra la fastuositat capitalista. Hi ha una estirp d’arquitectes socials que ho té ben present. Pocs però combatius. Santiago Cirugeda i les seves Recetas Urbanas (en equip amb Alice Attout i Yaiza Ares) se’n fan càrrec tot l’any i no només per figurar en un aparador expositiu. En el marc de la cita de Santa Mònica, han obert al hall una oficina d’assessorament als veïns del barri per ajudar-los a millorar els seus habitatges. I no de paraula. Quan finalitzi l’exposició, es podran endur materials del muntatge, com ara parets de pladur, per reutilitzar-los.
I per als sensellar? Un gest, si es vol simbòlic: a l’octubre, es retirarà la porta de l’entrada principal de l’equipament i a la vidriera es reflectirà la realitat d’aquest col·lectiu tan vulnerable, en el que serà una proposta artística dels arquitectes Eva Serrats, Francesc Pla i Daniel Cid. A més, l’equip de Santa Mònica treballarà amb la Fundació Arrels per tenir cura de les persones mancades de casa que es refugien justament a sota de la seva façana, amb els mínims d’humanitat que, per cert, una altra institució cultural de la Rambla, el Liceu, no ha tingut en aixecar unes reixes de Jaume Plensa que els barra el pas i els tracta d’escòria social.
Potser des de l’art no es pot canviar el món, però almenys sí que es pot contribuir a no fer-lo pitjor. I a donar veu als que rarament compten per als alts estaments. La polifonia és un dels trets d’aquest nou Santa Mònica comandat per Puig, sensible com pocs a la coexistència sense jerarquies d’expressions artístiques de l’escena catalana d’una gran diversitat, d’edats, d’orígens, d’interessos. Com la de la joveníssima Hannah Adib, de pare iraquià, que irradia els conflictes d’identitat de persones que viuen “entre cultures”, com ella mateixa, en unes magnífiques catifes inspirades en la tradició de l’Orient Mitjà que invoquen en colors i formes vivències familiars felices i doloroses. Desitjaran emportar-se-les a casa.
Aquesta identitat fluctuant també impregna el projecte d’una altra artista catalana emergent, Agnes Essonti Luque, que cuinarà plats típics del Camerun per compartir-los. Un centre d’art reconvertit en un menjador. Hi ha res més poderosament casolà, confortable, generós i afectuós que això?