Cultura

Jaime Rosales

CINEASTA

“L’exemple dels altres forja la nostra identitat”

Habitual dels grans festivals des que va debutar a Canes amb Les hores del dia (2003), Jaime Rosales (Barcelona, 1970) ha tornat a la secció oficial competitiva del Festival de Sant Sebastià amb Girasoles salvajes, un intens drama protagonitzat per una estel·lar Anna Castillo, en el paper d’una jove de l’extraradi barceloní. Tres homes interpretats també per actors catalans (Oriol Pla, Quim Àvila i Lluís Marquès) marcaran el seu viatge cap a la maduresa.

Ha posat una dona, Julia (Anna Castillo), al centre de la història, però són tres homes els que donen nom als episodis del film i la fan evolucionar en un viatge vital...
Sí, el personatge de Julia el coneixem i es defineix en les seves relacions amb tres homes molt diferents. També hi ha una part d’ella que es manté: el compromís amb els seus fills, el seu entusiasme, alegria, resistència... El que més m’interessava del personatge de Julia era la capacitat de resistència, és algú que lluita i malgrat les dificultats no es dona per vençuda, i la seva intel·ligència en l’aprenentatge. Comet errors perquè no és perfecta, però n’aprèn, i, més que veure-ho en les seves reflexions, ho veiem en les seves accions, canvia coses.
Creu que ens passa a tots, que descobrim coses de nosaltres mateixos i aprenem de les relacions?
Totalment. Som éssers tan socials que el que ens defineix primer és l’observació dels altres, i adoptem exemples bons i dolents. La nostra manera de ser ve molt condicionada pels pares, en el bo i el dolent, també és important l’etapa adolescent, dels amics, les bones i males influències... Tot això va forjant la nostra identitat. És inevitable i no és dolent que sigui així. L’important és triar bé amb qui ens relacionem i com. La pel·lícula vol fer un mapa de tipus de personatge. El primer és tòxic, i ella no n’identifica els indicis. Al final coneix un home amb uns senyals amb més bon potencial. Això és significatiu, és l’aprenentatge de l’amor.
Els senyals semblen clars, però ella no ho veu.
Tot el meu cinema es basa en l’observació, en coses que he vist a la realitat que em semblen curioses i em sembla que tenen interès per a l’espectador, per provocar una reflexió crítica. Sempre m’han cridat l’atenció des que era petit, a l’escola, i en altres etapes, aquests nois dolents que tenen molt èxit entre les dones, les noies es llançaven als seus braços, i després els passaven coses horribles. Em preguntava per què deu ser això. I continua sent així. Hi ha maneres d’estimar bones i dolentes, i la gelosia, encara que no es pugui evitar, no és bona. Una reacció de gelosia en una relació ens hauria de posar en alerta, i si comença a ser excessiva és que hi ha un problema seriós.
Marcos (Quim Àvila) és exemple d’una figura masculina típica, el pare absent, i Àlex (Lluís Marquès) fa pensar en la importància de les segones oportunitats.
Les relacions es deterioren, ho hem de saber. Per això era important per mi remarcar-ho en l’última relació. No pensem que les relacions són idíl·liques i constants. Hi ha moments de crisi, i el que caracteritzarà que una relació duri més, sigui més sostenible i virtuosa, és que se superin aquestes crisis. Que, quan passin, hi hagi ressorts per reconduir-les. La segona oportunitat és molt important. Cal tenir la maduresa per donar-la. Marcos és un home que ho intenta, un pare absent que no és una cabra boja, però no n’hi ha prou amb provar-ho.
Fa uns anys deia que la primera dècada del segle XXI va ser fantàstica per a l’experimentació en cinema, però que es van allunyar del públic. Amb ‘Girasoles silvestres’ s’hi ha volgut acostar?
Jo crec que és un pas més. Es veu en les formes; la càmera és més propera; el muntatge, més dinàmic; la música està treballada des d’un punt de vista més emocional; les imatges són més acolorides i atractives... Tot això serveix perquè, sense renunciar a les meves idees i a una escriptura que espero que sigui elegant, pugui arribar a més gent. Això és important en totes les èpoques, perquè fem les pel·lícules per als altres, però especialment en aquesta perquè el cinema està patint. Hi ha altres opcions que li fan una forta competència. Però jo tinc fe en la resistència i la bondat del cinema.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.