Cultura

Mayte Martín: “S’ha posat de moda la llei del mínim esforç”

La ‘cantaora’ catalana oferirà demà a La Mercè el seu ‘Flamenco íntimo’, com a prèvia del quart festival FlamenGi

Mayte Martín (Barcelona, 1965), una de les veus més importants del flamenc actual, actuarà demà dissabte a l’auditori de La Mercè de Girona (20 h, 20 i 25 euros), amb el seu espectacle Flamenco íntimo, el més bàsic i essencial dels set que té en repertori –només l’acompanya la guitarra de José Gálvez–, per prologar la quarta edició del FlamenGi . Aquest festival, dirigit per l’activista cultural i ballarina Noemí Osorio, oferirà al novembre una vintena d’actuacions i altres activitats a diferents espais de Girona, Banyoles i Figueres, protagonitzades per Alba Carmona, Las Migas, Karen Lugo & Chicuelo, Pere Martínez, Flamenco Queer, El Güeno, etc.

Feia una dècada que Mayte Martín no actuava a Girona, però el temps és una cosa molt relativa en una artista que no ha tingut mai pressa i ha fet les coses quan creia que havia de fer-les. Per exemple, van passar uns quants anys entre que va guanyar dos dels grans premis del flamenc, la Lámpara Minera del Festival de Cante de las Minas (1987) i el del Concurso Nacional de Arte Flameco de Còrdova (1989) i va publicar el seu primer disc, Muy frágil (1994). De fet, la seva discografia ha estat relativament escassa, vuit discos, inclosos els treballs amb Tete Montoliu i amb Katia i Marielle Labèque. “Els meus discos són la conseqüència i el fruit d’una etapa de maduresa, no els gravo perquè parlin de mi ni faig càlculs estratègics. I quan crec que és el moment, gravo, si puc, com passa quan ets una artista independent i no estàs en una multinacional perquè no vols que et diguin què has de fer i com”, explica Mayte, que ha finançat en part els seus darrers discos amb les aportacions dels petits mecenes de Verkami. És evident que Mayte no funciona amb les regles que imperen actualment: “Veig aquesta nova tendència a la immediatesa i a la pressa i no m’agrada gens. S’ha posat de moda la llei del mínim esforç –sempre ha existit, però ara és moda– i es tracta d’arribar a dalt de tot en el mínim temps possible, sense aprendre res. Recordo amb enyorança els temps en què es caminava a poc a poc per arribar als llocs, a la música i a la vida en general. Quan jo vaig començar, la indústria estava al servei de la música, i ara la música està al servei de la indústria. Tota aquesta deriva em produeix molta pena.”

El flamenco es mi origen, no mi yugo”, es pot llegir a l’entrada del seu web, i aquesta frase extreta d’una entrevista defineix com poques la relació amb l’art d’aquesta artista lliure, que després de tants anys cantant i escoltant diu que encara té capacitat per sorprendre’s, amb matisos: “Sí, tinc capacitat de sorpresa, però no abaixo el meu nivell d’exigència, i cada vegada em sorprenc de menys coses... i generalment en negatiu. És bo que sigui així, perquè vol dir que no m’acostumo a la degradació.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.