Caixafòrum viatja al 1900 a través dels seus cartells

Durant un viatge a Londres el 1894, Alexandre de Riquer va quedar subjugat per l’impacte dels cartells publicitaris que inundaven la ciutat i, en tornar a Barcelona, va afanyar-se a oferir de franc els seus serveis a uns quants empresaris perquè també promocionessin els seus productes amb aquell nou art de masses. No n’hi va haver cap que acceptés. Calia alguna cosa més que l’entusiasme d’un artista per convèncer els industrials del profit econòmic que podien obtenir d’aquell mitjà destinat a ser “l’expressió gràfica de l’art exuberant del nostre temps”. Riquer va ser un dels primers divulgadors i col·leccionistes de cartells de Catalunya i l’Estat, com aviat també ho seria Lluís Plandiura (1882-1956), que als disset anys ja havia començat a aplegar-ne i a atraure els artistes que protegia cap a les potencialitats plàstiques d’unes composicions que estaven convertint els carrers en autèntics “murs parlants”, amb un llenguatge vistós, de composicions insòlites i accessible a tothom sense necessitat d’entrar a cap museu.

La major part de les 109 obres que es poden veure al Caixafòrum de Girona des d’avui i fins al 26 de febrer del 2023 a l’exposició Cartells de la vida moderna provenen precisament dels valuosos fons de Riquer i Plandiura que conserva el MNAC, moltes de les quals han sortit poques vegades dels magatzems i han requerit un delicat treball de restauració. Són creacions d’alguns dels millors cartellistes europeus i americans del tombant dels segles XIX al XX, des dels pioners Jules Chéret, Alfons Mucha i Théophile Alexandre Steinlen, fins a Toulouse-Lautrec, Audrey Beardsley, John Hassall, Adolf Hohenstein i, és clar, Ramon Casas, consagrat el 1898 pel concurs d’Anís del Mono, o el mateix Riquer. El comissari, Ricard Bru, adverteix, però, que el plantejament no ha estat enlluernar amb els noms més coneguts (que hi són), ni tampoc oferir una revisió cronològica de la història del cartellisme, sinó mostrar el fenomen com “un dels millors reflexos de la societat moderna”, tan viu i estès a l’Europa del nou-cents, que fins i tot els cartells anònims en revelen facetes fascinants. És el cas, per exemple, d’un anunci del xampany Piper-Heidsieck d’autor desconegut, imprès a Reims abans de 1903, d’un esquematisme tan agosarat que sembla anticipar els grafismes dels anys trenta, o el que Joseph Maria Olbrich va dissenyar el 1901 per a l’exposició de la colònia d’artistes de Darmstadt, l’austera elegància del qual, que influiria tant en els noucentistes, contrasta amb l’abundància d’ornaments ondulants de l’Art Nouveau.

Organitzada en set àmbits temàtics, l’exposició presenta un fris de la societat del 1900 a través dels seus cartells, en els quals es posen de manifest l’interès pels progressos científics i tecnològics, l’omnipresència de la premsa periòdica, el culte a la moda, l’efervescència de les noves formes d’oci i la vida nocturna, l’auge de l’esport, la preocupació per la salut just quan feien estralls la sífilis i la tuberculosi, i les noves formes de representació de les dones, convertides en el principal objecte de seducció publicitària.