“Estarem més còmodes derrotats que victoriosos”

Segu­ra­ment. En el seu moment em va fas­ci­nar l’1-O perquè veia un tipus de movi­ment que no havia vist ni m’ima­gi­nava que veu­ria mai. El que es va pro­duir després política­ment sí que explica molt bé els últims dos-cents anys de Cata­lu­nya. La Cata­lu­nya de l’1-O és una ano­ma­lia en el con­text històric tal com ens l’han expli­cat. Perquè després tro­bes figu­res de tots els movi­ments obrers del segle pas­sat que no for­men part dels titu­lars de la història cata­lana, la que s’ha vol­gut pro­mo­ci­o­nar més, i t’ado­nes que aquests movi­ments tenen una con­nexió amb el de l’1-O. Però el que va suc­ceir després té més a veure amb els dos-cents anys d’història política.

Sí, el que van fer els polítics l’1-O és molt més pre­vi­si­ble que el que va pas­sar a nivell popu­lar. Para­do­xal­ment, va aca­bar tenint més pro­ta­go­nisme el que era més pre­vi­si­ble.

Total­ment. Vas a bus­car fets que no han estat des­ta­cats per la història i són sor­pre­nents i fas­ci­nants. No és gratuït que fa més de cent anys es decidís que la Diada naci­o­nal fos una der­rota, que uns balls tra­di­ci­o­nals que només es balla­ven en una comarca fos­sin la dansa ofi­cial de Cata­lu­nya, que es pro­mo­cionés els cas­te­llers... Hi ha tota una Cata­lu­nya que s’ha plan­te­jat dis­cur­si­va­ment, de vega­des des dels escrip­to­ris, i la Cata­lu­nya pujo­lista ha tapat molta de la lluita prèvia que hi havia a la Guerra Civil i abans. Això fa que la iden­ti­tat s’hagi cons­truït a par­tir del que ens expli­quen, de les nar­ra­ci­ons que anem rebent. I si les nar­ra­ci­ons que rebem és que hem patit der­ro­tes, esta­rem més còmodes sent der­ro­tats que no pas sent vic­to­ri­o­sos. Al final vas allà on estàs més còmode i així els relats t’acom­pa­nyen.

Sí, això passa cons­tant­ment amb con­cep­tes, idees... Ara està pas­sant: si uti­lit­zem la paraula fei­xista per expli­car el que passa a Itàlia, t’aca­bes que­dant una paraula gas­tada que no té tot el con­tin­gut neces­sari, fins i tot pot sonar tòpica. La paraula no té el mateix valor, sig­ni­fi­cat o càrrega que tenia fa vui­tanta anys. Les parau­les i els fets es relle­gei­xen. El mateix 1 d’Octu­bre el 2018 es lle­geix d’una manera i el 2022 d’una altra. Les con­seqüències, les deci­si­ons, les per­so­nes que en van ser pro­ta­go­nis­tes, les hem anat res­sig­ni­fi­cant de mol­tes mane­res en aquests cinc anys: d’herois a traïdors, de traïdors a herois... Per això con­vido a posar en dubte tot el que queda escrit en la història, perquè d’alguna manera va can­vi­ant la mirada i no acaba que­dant cap veri­tat abso­luta.

Va ser un sac­seig d’emo­ci­ons. Recor­dant aquells dies n’hi havia que hi havia eufòria, dies de por, mal­sons, deten­ci­ons a la nit, dies que pen­sa­ves que podia pas­sar qual­se­vol cosa per a bé i per a mal... Política­ment i soci­al­ment, el guió habi­tual es deses­ta­bi­lit­zava, tot era impre­vi­si­ble. Això genera tanta il·lusió com pànic.

Quan van pas­sar tots aquests fets tots en parlàvem, es van donar situ­a­ci­ons emo­ci­o­nal­ment molt impac­tants que dona­ven peu a ima­gi­nar que es podrien pro­duir mol­tes obres de tea­tre. Jo vaig tro­bar a fal­tar que n’hi hagués més. De seguida hi vaig pen­sar i a prin­ci­pis del 2018 vaig començar a pren­dre notes, però per cir­cumstàncies no hi vaig començar a tre­ba­llar fins al 2019. Tenia ganes de retra­tar aquests fets des del punt de vista més popu­lar i, per fer-ho peti­tet al tea­tre, des d’un nucli fami­liar petit, de qua­tre per­so­nes. Volia mos­trar com ho van viure els que hi havien par­ti­ci­pat però no havien estat als titu­lars de les grans notícies, ni líders ni polítics. Com ho havien vis­cut, patit, dis­cu­tit i, sobre­tot, com els havia mogut o trans­for­mat emo­ci­o­nal­ment. He inten­tat donar la volta a la visió habi­tual de la història. De fet, no és gratuït que un per­so­natge, la mare, sigui pro­fes­sora d’història. He inten­tat que el públic s’hi senti reflec­tit.

Tot­hom no. Quan m’ho vaig plan­te­jar, de visi­ons me’n sor­tien mol­tes més de qua­tre, vuit o deu. Podien sor­tir molts més per­so­nat­ges, però quan escri­vim tea­tre, sem­pre ens hem de posar unes limi­ta­ci­ons. Aquí hi ha qua­tre mira­des que podrien ser deu. Segu­ra­ment es podria fer una segona part des d’una família que ho veiés d’una manera com­ple­ta­ment dife­rent. Aquesta és una família dins l’òrbita inde­pen­den­tista amb un mem­bre més escèptic i un altre clara­ment con­trari o espan­tat pel que està pas­sant, que fa que posin en dubte allò que pen­sen els dos per­so­nat­ges més inde­pen­den­tis­tes, un més arrau­xat i un més asse­nyat.

La idea és que l’1-O a nosal­tres ens ser­veix dra­matúrgi­ca­ment com un gir de truita. No està cons­truïda com una història habi­tual, que es resol al final. Hi ha dues històries, una que es resol al mig i un altra que comença al mig i es resol al final. A la pri­mera part és més pro­ta­go­nista la mare, que emo­ci­o­nal­ment està molt allu­nyada dels fets que pas­sen, però li aca­ben entrant a la vida. El seu marit, el fill i la filla estan molt més a dins dels fets que es pro­du­ei­xen. A la segona part ella agafa un punt més raci­o­nal i intenta posar el seny quan els altres s’estan des­es­pe­rant i desil·lusi­o­nant, després de l’1-O.

És un debat que vaig tenir quan vaig anun­ciar que estava escri­vint aquesta obra..., em deien que era massa d’hora, que em fal­tava pers­pec­tiva, distància. Jo deia pre­ci­sa­ment que estava fent un esforç tre­mend per recor­dar què pas­sava feia dos anys dia a dia i saber emo­ci­o­nal­ment en quin moment estava. Si ha pas­sat el temps, et perds emo­ci­ons d’aquell moment perquè ja les has dige­rit d’una altra manera. Cal un esforç per poder retra­tar aquell moment. I algu­nes coses que es diuen a l’obra, a mesura que pas­sen els anys, tenen una lec­tura dife­rent. I em sem­bla interes­sant, perquè vol dir que no estan cadu­cant, hi ha quel­com emo­ci­o­nal que és viu, ho lle­gim dife­rent amb el temps, però no deixa de tenir un pes dramàtic. Soc par­ti­dari que en el tea­tre i el cinema, on tenim pos­si­bi­li­tat d’escriure i posar-ho en escena molt ràpida­ment, ho hem d’inten­tar. Hem de reflec­tir pre­gun­tes o debats que s’estan pro­duint. Tots pen­sem que for­mem part d’una comu­ni­tat i a la vegada podem pen­sar dife­rent i posar-nos al cap d’una altra per­sona.

S’ha par­lat molt dels dies 6 i 7 de setem­bre, però són uns dies que es va fer molta broma, era un tea­tre par­la­men­tari i, la veri­tat, no li dona­ves molta cre­di­bi­li­tat. Fins deu dies abans de l’1-O no hi va haver la sen­sació pal­pa­ble que esta­ven pas­sant coses gros­ses. El pri­mer dia de sac­seig emo­ci­o­nal va ser quan hi va haver els atemp­tats, que en prin­cipi no tenien res a veure, però s’hi van rela­ci­o­nar. A mi em ser­via perquè una cosa ali­ena afectés un dels per­so­nat­ges.

Això ha estat una pro­posta de direcció i a mi em sem­bla bé. Fins al 30 de setem­bre, el per­so­natge creia que això no l’afec­tava ni li impor­tava. Però la violència poli­cial va sac­se­jar molta gent que pot­ser no estava seguint la qüestió o s’ho pre­nia amb una distància irònica. A la filla li passa: s’ho mirava amb una certa distància i li entra i al final l’acaba sac­se­jant i obli­gant a pren­dre una decisió.