“Estarem més còmodes derrotats que victoriosos”

Segurament. En el seu moment em va fascinar l’1-O perquè veia un tipus de moviment que no havia vist ni m’imaginava que veuria mai. El que es va produir després políticament sí que explica molt bé els últims dos-cents anys de Catalunya. La Catalunya de l’1-O és una anomalia en el context històric tal com ens l’han explicat. Perquè després trobes figures de tots els moviments obrers del segle passat que no formen part dels titulars de la història catalana, la que s’ha volgut promocionar més, i t’adones que aquests moviments tenen una connexió amb el de l’1-O. Però el que va succeir després té més a veure amb els dos-cents anys d’història política.

Sí, el que van fer els polítics l’1-O és molt més previsible que el que va passar a nivell popular. Paradoxalment, va acabar tenint més protagonisme el que era més previsible.

Totalment. Vas a buscar fets que no han estat destacats per la història i són sorprenents i fascinants. No és gratuït que fa més de cent anys es decidís que la Diada nacional fos una derrota, que uns balls tradicionals que només es ballaven en una comarca fossin la dansa oficial de Catalunya, que es promocionés els castellers... Hi ha tota una Catalunya que s’ha plantejat discursivament, de vegades des dels escriptoris, i la Catalunya pujolista ha tapat molta de la lluita prèvia que hi havia a la Guerra Civil i abans. Això fa que la identitat s’hagi construït a partir del que ens expliquen, de les narracions que anem rebent. I si les narracions que rebem és que hem patit derrotes, estarem més còmodes sent derrotats que no pas sent victoriosos. Al final vas allà on estàs més còmode i així els relats t’acompanyen.

Sí, això passa constantment amb conceptes, idees... Ara està passant: si utilitzem la paraula feixista per explicar el que passa a Itàlia, t’acabes quedant una paraula gastada que no té tot el contingut necessari, fins i tot pot sonar tòpica. La paraula no té el mateix valor, significat o càrrega que tenia fa vuitanta anys. Les paraules i els fets es rellegeixen. El mateix 1 d’Octubre el 2018 es llegeix d’una manera i el 2022 d’una altra. Les conseqüències, les decisions, les persones que en van ser protagonistes, les hem anat ressignificant de moltes maneres en aquests cinc anys: d’herois a traïdors, de traïdors a herois... Per això convido a posar en dubte tot el que queda escrit en la història, perquè d’alguna manera va canviant la mirada i no acaba quedant cap veritat absoluta.

Va ser un sacseig d’emocions. Recordant aquells dies n’hi havia que hi havia eufòria, dies de por, malsons, detencions a la nit, dies que pensaves que podia passar qualsevol cosa per a bé i per a mal... Políticament i socialment, el guió habitual es desestabilitzava, tot era imprevisible. Això genera tanta il·lusió com pànic.

Quan van passar tots aquests fets tots en parlàvem, es van donar situacions emocionalment molt impactants que donaven peu a imaginar que es podrien produir moltes obres de teatre. Jo vaig trobar a faltar que n’hi hagués més. De seguida hi vaig pensar i a principis del 2018 vaig començar a prendre notes, però per circumstàncies no hi vaig començar a treballar fins al 2019. Tenia ganes de retratar aquests fets des del punt de vista més popular i, per fer-ho petitet al teatre, des d’un nucli familiar petit, de quatre persones. Volia mostrar com ho van viure els que hi havien participat però no havien estat als titulars de les grans notícies, ni líders ni polítics. Com ho havien viscut, patit, discutit i, sobretot, com els havia mogut o transformat emocionalment. He intentat donar la volta a la visió habitual de la història. De fet, no és gratuït que un personatge, la mare, sigui professora d’història. He intentat que el públic s’hi senti reflectit.

Tothom no. Quan m’ho vaig plantejar, de visions me’n sortien moltes més de quatre, vuit o deu. Podien sortir molts més personatges, però quan escrivim teatre, sempre ens hem de posar unes limitacions. Aquí hi ha quatre mirades que podrien ser deu. Segurament es podria fer una segona part des d’una família que ho veiés d’una manera completament diferent. Aquesta és una família dins l’òrbita independentista amb un membre més escèptic i un altre clarament contrari o espantat pel que està passant, que fa que posin en dubte allò que pensen els dos personatges més independentistes, un més arrauxat i un més assenyat.

La idea és que l’1-O a nosaltres ens serveix dramatúrgicament com un gir de truita. No està construïda com una història habitual, que es resol al final. Hi ha dues històries, una que es resol al mig i un altra que comença al mig i es resol al final. A la primera part és més protagonista la mare, que emocionalment està molt allunyada dels fets que passen, però li acaben entrant a la vida. El seu marit, el fill i la filla estan molt més a dins dels fets que es produeixen. A la segona part ella agafa un punt més racional i intenta posar el seny quan els altres s’estan desesperant i desil·lusionant, després de l’1-O.

És un debat que vaig tenir quan vaig anunciar que estava escrivint aquesta obra..., em deien que era massa d’hora, que em faltava perspectiva, distància. Jo deia precisament que estava fent un esforç tremend per recordar què passava feia dos anys dia a dia i saber emocionalment en quin moment estava. Si ha passat el temps, et perds emocions d’aquell moment perquè ja les has digerit d’una altra manera. Cal un esforç per poder retratar aquell moment. I algunes coses que es diuen a l’obra, a mesura que passen els anys, tenen una lectura diferent. I em sembla interessant, perquè vol dir que no estan caducant, hi ha quelcom emocional que és viu, ho llegim diferent amb el temps, però no deixa de tenir un pes dramàtic. Soc partidari que en el teatre i el cinema, on tenim possibilitat d’escriure i posar-ho en escena molt ràpidament, ho hem d’intentar. Hem de reflectir preguntes o debats que s’estan produint. Tots pensem que formem part d’una comunitat i a la vegada podem pensar diferent i posar-nos al cap d’una altra persona.

S’ha parlat molt dels dies 6 i 7 de setembre, però són uns dies que es va fer molta broma, era un teatre parlamentari i, la veritat, no li donaves molta credibilitat. Fins deu dies abans de l’1-O no hi va haver la sensació palpable que estaven passant coses grosses. El primer dia de sacseig emocional va ser quan hi va haver els atemptats, que en principi no tenien res a veure, però s’hi van relacionar. A mi em servia perquè una cosa aliena afectés un dels personatges.

Això ha estat una proposta de direcció i a mi em sembla bé. Fins al 30 de setembre, el personatge creia que això no l’afectava ni li importava. Però la violència policial va sacsejar molta gent que potser no estava seguint la qüestió o s’ho prenia amb una distància irònica. A la filla li passa: s’ho mirava amb una certa distància i li entra i al final l’acaba sacsejant i obligant a prendre una decisió.