“Que no se entregue”
El director del Museu d’Arqueologia, el falangista Martín Almagro, es va negar a tornar als seus propietaris el Tresor de Tivissa i la Dama Flàvia. Continuen allà
Al Museo Arqueológico de Barcelona, nom que els franquistes van donar a l’antic i actual Museu d’Arqueologia de Catalunya, la prepotència dels homes intocables del règim va tenir conseqüències doloroses per a dos col·leccionistes particulars, però no pas per motius ideològics. L’historiador de l’art Santos M. Mateos té una altra recerca enllestida pendent de publicar sobre dues obres que el director de l’equipament, el falangista Martín Almagro, es va negar rotundament a tornar als seus propietats: el Tresor de Tivissa i la Dama Flàvia. Ambdues continuen formant part de les col·leccions del museu. És més: són de les més icòniques que exposa, especialment el Tresor de Tivissa, considerat el millor exemple d’orfebreria ibèrica de Catalunya.
El Tresor de Tivissa és un conjunt dels segles III i II aC (format per quatre fíales o patenes, onze vasos caliciformes, una petita cílix, un collaret tipus torques i un braçalet en espiral acabat amb dos caps de serp, tots ells de plata i alguns amb detalls de plata daurada) que pertanyia des del 1929 als germans barcelonins Simón de Guilleuma, Josep Maria, un destacat oftalmòleg, i Carme. El van adquirir per 20.000 pessetes un any després que s’hagués descobert al jaciment del Castellet de Banyoles del municipi de la Ribera d’Ebre. La Junta de Museus, conscient del seu alt valor, va considerar la compra aquell mateix moment, però finalment no la va fer. Com tant patrimoni privat amenaçat pels estralls de la guerra, el 1936 la Generalitat el va requisar –no hi ha constància documental que ho fes sense el consentiment dels propietaris–. I a les acaballes del conflicte va ser traslladat a Ginebra des del lloc on estava protegit, el mas Perxés d’Agullana, un dels diversos dipòsits de custòdia de béns artístics que es van habilitar a la frontera.
El 1939 els Simón de Guilleuma confiaven recuperar-lo. Però no va ser així. “No van deixar mai de lluitar, inclús van contractar els serveis d’un notari”, explica Mateos, que ha localitzat informació inèdita a l’arxiu personal del metge col·leccionista. Almagro va apel·lar a les noves normatives patrimonials franquistes i només estava disposat a compensar econòmicament els titulars, “cosa que no van acceptar”, anota Mateos. En un dels papers de l’expedient del Tresor de Tivissa, que es conserva al museu, Almagro va donar el 1944 l’ordre que seria definitiva: “Que no se entregue.”
A finals dels anys seixanta, els descendents dels Simón de Guilleuma van reprendre la demanda, llavors davant de Joan Ainaud de Lasarte, el director general dels Museus d’Art de Barcelona. Tampoc se’ls va escoltar.
El cas de la Dama Flàvia, un bust de bronze femení del segle I dC desenterrat a Empúries el 1893, també té espines. El comte de Güell el tenia al menjador del seu palau gaudinià del carrer Nou de la Rambla. Juan Claudio Güell, comte de Ruiseñada, va moure cel i terra per poder-se endur a casa la bella escultura romana, que també havia estat expropiada el 1936. El director del museu arqueològic li va argüir que la Dama Flàvia s’havia inclòs en la compra del Park Güell el 1922. La famosa nissaga aristocràtica mai hi va estar d’acord.
Almagro encara va tenir una altra topada amb un col·leccionista: l’escriptora Caterina Albert, a la qual tampoc va voler restituir el seu fons de peces arqueològiques d’Empúries, acusant-la, a més, d’espoliadora. A diferència del Tresor de Tivissa i de la Dama Flàvia, amb els anys Albert sí que va acabar recuperant la seva col·lecció.
Què passarà ara si el Prado obre el camí a les restitucions? Pot passar de tot, però cal recordar que a Catalunya la Generalitat, autònoma, va anar més enllà que el govern de la República per preparar-se per quan arribessin els temps de pau. “El gener del 1938 va aprovar un decret segons el qual nacionalitzava les col·leccions privades. La historiografia sempre ha passat de puntetes sobre aquest aspecte”, assenyala Mateos. La guerra es va perdre i els franquistes van liquidar els plans republicans. Qui sap si ara pot ser un factor més a tenir en compte quan es dirimeixin, si és que passa, les lleis de retorns dels béns que els franquistes van repartir/retenir en els museus públics catalans.
Els capricis dels jerarques franquistes
“De maniobres a l’ombra n’hi va haver”, i també han deixat rastres documentals, diu Mateos, que aporta un cas, el de Josep Rigol, factòtum de la Junta de Museus de Terrassa, que demostra que la mà negra dels més poderosos del règim sempre hi era present. Feliç d’haver aconseguit un bon paquet de peces, no tot va acabar com Rigol s’havia imaginat, i així ho va anotar en les seves memòries. “A l’anar amb un camió a recollir tot lo triat la meva sorpresa fou que havien desaparescut moltes peçes, prendes de vestir i gran nombre de cuadres. Les raons que varen donar-me a les meves protestes fou que una comissió del Museo del Prado havia fet una tria qu’es reservaren per dit museu, del gran nombre de teles, tapiços, vestits antics separats amb destí al nostre museu, sols en varen deixar una petita part, al·legant que las sras. del general, governador i d’altres alts jefes se havien endut per fer adornos a llurs cases y que devant d’aquelles autoritats no varen poder evitar el fet.”
El dietari de Rafael Estrany, director del Museu de Mataró, també és sucós relatant escenes d’espavilats que feien mans i mànigues per emportar-se obres que no els pertocaven. El de Mataró va ser un museu enormement beneficiat pel SDPAN. El dipòsit consta de 937 peces (més de 600 són monedes i medalles), entre les quals hi ha una col·lecció completa (menys un) dels gravats de Goya i dos dibuixos de Dalí (retrats de Josep Puig Pujades, figura central del republicanisme empordanès, i del músic Pep Ventura) que els estudiosos tenen en el seu punt de mira per esbrinar d’on provenen. El museu de la capital del Maresme està preparant una exposició per divulgar l’entrellat del dipòsit.