Torturant Marilyn

Sento respecte per Marilyn Monroe. Potser és perquè tinc la idea que, mentre Hollywood l’explotava com a objecte sexual, ella intentava ser una actriu i encara més: una bona actriu. Soc conscient que és una idea molt simple. No pretenc revelar res sobre Marilyn: no en sé res que no hagi llegit en alguns dels nombrosos textos escrits sobre ella sense acabar d’explicar-la: fa la impressió que Marilyn sempre està en un altre lloc i que, de fet, cada text exposa què hi veu o què n’imagina qui l’escriu. Un d’aquests textos és la novel·la Blonde, que la seva autora, Joyce Carol Oates, defineix com una ficció inspirada en fets reals de la vida de Marilyn. Definir-ho com una ficció (així, doncs, com una novel·la i no com una biografia) és concedir-se una llicència per la invenció, que suposadament no ha de passar comptes amb la realitat. També ho fa Andrew Dominik, director i guionista del film Blonde, que parteix de la novel·la homònima d’Oates.

Fa molt de temps que la separació entre ficció i veritat narratives (diré de passada que qualsevol biografia també inventa) s’ha posat en qüestió. Però d’acord, posem-hi que Blonde és una ficció. Tanmateix, resulta que està molt arrapada a la imatge de Marilyn (la caracterització i el treball d’Ana de Armas estan basats en la imitació) i no s’hi construeix cap personatge que adquireixi una autonomia respecte del referent real, de manera que no deixa de parlar de l’actriu i d’aportar-ne una visió. D’aquí, Blonde es fa qüestionable i, de fet, s’ha qüestionat provocant una controvèrsia que, tanmateix, ha afavorit la curiositat per aquesta producció de Netflix.

A parer meu, què la fa qüestionable? La reducció de Marilyn a una mena de titella manipulada, sense voluntat, trepitjada per tothom. I sobretot que ho arribi a fer torturant-la amb un sadisme humiliant, com ara en la vergonyosa escena de la fel·lació a JFK. La meva sensació és que, volent denunciar suposadament com va ser explotada i maltractada, acaba explotant-la i maltractant-la com una mera víctima. De manera significativa, tot i que es fa present com la Fox la mal pagava amb un sou mentre contractava Jane Russell per una xifra milionària com a coprotagonista d’Els cavallers les prefereixen rosses, no s’esmenta que va muntar una productora amb Milton H.Greene, un amic fotògraf que, amb la diversitat de retrats que va fer-ne en el temps, ofereix una imatge més complexa de Marilyn que tot el film. Encara que també li van fer pagar, l’actriu va lluitar per la seva independència, entre altres coses relatives a la seva voluntat i les seves ambicions, però Dominik prefereix mostrar-la sempre sotmesa, sempre plorosa, sempre pendent de les hipotètiques cartes del seu pare absent, sempre amargada per avortaments imposats o involuntaris: el fetus parlant, que provoca vergonya aliena, sembla una propaganda antiavortista.

No posarem en dubte que darrere de la fàbrica dels somnis de Hollywood hi ha molts de malsons. Billy Wilder (al qual Marilyn s’enfronta en el film cridant-li que no és estúpida i que s’adona que fa una broma de mal gust sobre ella fent-li cantar Gelea de codony a Ningú no és perfecte) ja s’hi va referir a Sunset Boulevard. Només és un exemple.

N’afegiré un altre perquè s’ha relacionat amb Blonde: Mulholland Drive, en què David Lynch mostra com es frustren les aspiracions d’una rossa a Hollywood. Blonde mostraria com una actriu rossa hi triomfa pagant-ho amb una vida fracassada. La diferència fonamental, a part de la que hi ha entre els dos cineastes pel que fa al talent i la imaginació visual, és que Lynch va construir una ficció absoluta, sense explotar cap mite, per parlar realment de Hollywood com un infern.