Multiplicar oportunitats

La Fira Mediterrània d’enguany ha estat una feliç i fèrtil trobada. La primera edició sense restriccions per la covid ha permès agafar aire i poder donar voltes àmplies i suggeridores. Manresa és el marc de la fira estratègica de Catalunya més àmplia quant a disciplines (va del carrer a la dansa, el teatre, el circ, l’experimentació, la música, i el folklore i la història). Aquesta edició ha regat el futur d’oportunitats. Bona prova d’això és l’activació definitiva del pla d’impuls a la dansa d’arrel (que se suma als suports a la creació de l’obrador d’arrel) i la recuperació del premi Delfí Colomé. Aquest guardó amplia la dotació de 10.000 a 26.000 euros per aixecar la producció i amplia la llista de còmplices (a més de l’És Dansa, Dansàneu, Sismògraf i Fira Mediterrània, també s’hi afegirà el Dansa Metropolitana i el Mercat de les Flors). Montse Colomé, ballarina professional (i germana de qui dona nom al premi), advertia els membres de les colles de dansa tradicional que s’afanyessin, perquè és una convocatòria que atraurà un gran nombre de coreògrafs contemporanis, amb tota seguretat. De fet, també es busca això: empeltar contemporània i arrel. Les oportunitats brinden la lectura àmplia de l’arrel, fent que rebrotin tradicions que interpel·len i són suggeridores de propostes que preocupen la societat cosmopolita d’avui.

La clau de la cultura d’arrel d’avui és que ja està desacomplexada. És la gran diferència, de fa 25 anys, quan va engegar la Fira, a Manresa. Lluís Puig, conseller de Cultura a l’exili, que va ser el primer director, saluda el públic a cada funció amb una veu gravada. Com fa anys succeeix en l’aspecte musical, els més joves s’han atrevit a remenar en les carpetes dels avis i rescatar partitures i llegendes. I donar-hi una pàtina actual. Que una llegenda com La dama de can Fàbregues (els joves demanen ajuda a una bruixa perquè la pubilla de la masia, de gran bellesa, no vol company) o la de La Foradada (en què traginar aigua dins d’un cove de vímet permet el canvi de sexe) ressonen amb una altra força, avui. O que els Mos Maiorum dediquin el seu nou espectacle de verbatim a la polèmica del canvi climàtic i el parc de plaques fotovoltaiques que es volen instal·lar a Sant Martí de Tous (El solar). Ramon Molins reivindica, des d’una tendresa admirable, la seva infància. I aspira a deixar petjada entre el barri i la gent que ha compartit història en una peça agredolça (El testament). Però insinua que no cal esperar a morir per deixar llegats; que es pot repartir i compartir experiències i cançons en vida. En la ruralitat i els elements que han deixat de tenir ús hi ha un camp de cultiu creatiu immens. Ho comprova Clàuda Serrahima (No sabem res del campo), una minuciosa peça de teatre d’objectes, a partir de les caixes promocionals de llumins. Llumins i ciris que il·luminen millor si està sobre d’una taula que a sota. I que Serrahima té la capacitat de fer-ne una coreografia deixant que el foc consumeixi l’oxigen en la càpsula.

La ciutat de Manresa no s’ha arronsat pas pels dies plujosos d’aquesta edició: 81% d’ocupació en espectacle amb aforament limitat. Hi ha hagut brogit constant pel passeig Pere III i pel Casino, on s’han acreditat 1.122 professionals de 608 entitats. I amb una celebrada concurrència fent cua per comprar els clàssics embotits, revistes o roba. Dissabte al vespre, els diables retronaven en una rua que passava per la Fàbrica Nova. Que s’encenguin els records i esclatin en un focs que, més que artifici, revelin el rastre de la pólvora. Fa cent anys algú es va dedicar a recollir tradició oral pels Països Catalans (avui es projecta un documental sobre Palmira Jaquetti a la Filmoteca, una de les missioneres més actives del Cançoner Popular). En fa 500 que sant Ignasi va escriure els Exercicis espirituals a Manresa. La cultura és l’oportunitat de reconèixer-nos en els altres, és festa compartida.