Més feliç en la foscor

D’un dia per l’altre, Quentin Tarantino va passar d’un mostrador d’una botiga de vídeos californiana on es passava les hores debatent amb els clients sobre clàssics del cinema i autors europeus, a convertir-se en una de les veus més potents que han irromput a la pantalla gran des de Martin Scorsese. Qui ho diu amb font de coneixement i un gran criteri és Ian Nathan, prestigiós crític de cinema, guionista, productor i presentador que ha estat durant anys l’editor executiu d’Empire, una de les revistes especialitzades més importants del món. I ho fa a Quentin Tarantino. Un paseo por la obra del director más atrevido e innovador, un llibre ben documentat i il·lustrat amb fotografies publicat per Libros Cúpula a través del qual explora la gènesi d’un estil únic de fer pel·lícules oferint un recorregut fílmic a través de la vida i l’obra del cineasta nord-americà.

“Jo no vaig anar a una escola de cinema, vaig anar al cinema”, sempre ha sentenciat Tarantino. No en va veure centenars, sinó segurament milers, de pel·lícules, de la infantesa a l’adolescència. “El cel·luloide corre per les seves venes: talla’l amb una navalla i sagnaran pel·lícules”, assegura Nathan. Com explica l’autor, era un noi més feliç en la foscor, aprenent tot el que necessitava saber. També llegia voraçment. La seva mare, que no es podia pagar un cangur, se l’emportava arreu, a veure fins i tot pel·lícules no recomanades per a la seva edat (més ben dit, no qualificades per l’organisme pertinent). Deliverance el va “espantar l’hòstia”, recorda, sense haver entès fins més gran que a Ned Beatty l’estan violant en l’escena més crua del film.

També és simptomàtic, com destaca Nathan, que la seva primera topada amb la llei es va produir en intentar robar una còpia de The switch d’Elmore Leonard en un K-Mart. La policia el va perdonar perquè la mare el va castigar tot l’estiu sense poder fer res, ni anar al cinema. Tenia quinze anys. I va provar de fer teatre, d’actor. Introvertit, gens motivat a l’escola, però amb un coeficient intel·lectual de 160 punts, Quentin Tarantino va continuar aprenent anant al cinema i va ser quan va entrar de dependent en un videoclub, l’ara cèlebre Video Archives, que va començar a tenir clar que els actors no eren els seus ídols sinó els directors. “Directors com Brian De Palma... així que vaig decidir no sortir a les pel·lícules sinó fer pel·lícules.”

Després d’una brillant introducció, el llibre, que conté fotografies de les seves obres com del set del rodatge, fa un repàs exhaustiu una per una, des de Reservoir Dogs a Hi havia una vegada a... Hollywood.

S’hi recullen confessions, com “he fet aquesta pel·lícula per a mi mateix, i tothom hi està convidat”, en referència a Reservoir Dogs. Frases que són teoria cinematogràfica, com “Els meus personatges mai deixen d’explicar històries”, quan va realitzar Pulp Fiction, o filosòfiques: “La vida és barata. La vida és bruta. La vida val una moneda de cinc centaus”, que surt a Django desencadenat.

Com expressa Ian Nathan, cada pel·lícula de Tarantino continua sent un esdeveniment capaç d’aturar Hollywood. Mentre esperem l’anunci de la propera, la desena amb la qual va anunciar que es retiraria de la direcció, per aquesta tardor està previst que es publiqui el seu nou llibre, en aquest cas un assaig –Cinema Speculation– dedicat al cinema dels setanta que tant l’ha influenciat.

Una veu feta a partir de pel·lícules. Aquest llibre, com deixa clar, no és només una celebració de la seva carrera, sinó un intent de desxifrar els dolls incontenibles de les seves respostes, així com totes les influències i connexions que encaixen i es bifurquen en una producció que és encara relativament compacta. Seguint-lo no fa més que constatar que Tarantino ha creat algunes de les pel·lícules més importants i inoblidables dels últims vint-i-cinc anys.