“M’agrada dur la bandera d’immigrant”

Vaig descobrir el blues amb tretze anys, en un viatge amb la família a Nova York. Vaig veure una senyora que cantava a Times Square, m’hi vaig acostar a preguntar-li què era allò que feia i, quan em va dir: “això és blues!”, vaig demanar a la meva mare que m’acompanyés a una botiga de discos a comprar uns quants discos d’això [riu]. Sent adolescent vaig enamorar-me del jazz i el soul, però no va ser fins que, el 2005 o 2006, vaig començar a fer uns concerts amb uns amics i, aquests, em van insistir que cantés també boleros, que no vaig adonar-me que hi havia una part amagada de mi que sentia una vertadera passió per aquestes músiques.

És una carta d’amor a Los Angeles i a la música que vaig escoltar quan hi vaig arribar, a grups com Los Lobos, amb els quals faré gira l’any que ve, o Jackson Browne, amb qui he col·laborat. Hi ha també molta influència del huapango i ritmes que no havia explorat en altres discos.

Sí, perquè conec molta gent que ha hagut de fer un llarg trajecte perillosíssim per viure a un país on els acaben tractant com a inferiors. Jo, en tot cas, em sento orgullosa de venir d’on vinc. M’agrada dur la bandera d’immigrant.

El vaig conèixer fa uns dotze anys a Los Angeles, en un d’aquells concerts, precisament, en què vaig començar a cantar boleros. Em va explicar que li fascinava la música de l’Amèrica Llatina i que, de jove, la tocava amb el seu germà. Allà mateix vam decidir que, algun dia, faríem un projecte plegats. M’agrada moltíssim aprendre coses d’altres artistes. És totalment inspirador.