Identitat i ànima

Aurora Picornell Femenias és una de les cinc Roges del Molinar amb Catalina Flaquer, Antònia i Maria Pascual i Belarmina González. Els feixistes les van assassinar la nit de Reis del 1937. Símbol de compromís, va etzibar als seus botxins, abans de morir, o això és el que n’ha quedat, el mite que perviu 85 anys després del seu assassinat: “Amb quines bales matareu les idees?” El dia que es van identificar les restes d’Aurora Picornell a la fossa del cementiri de Son Coletes, a Mallorca, Juan Diego Botto va sacsejar el públic del Temporada Alta al Teatre Municipal de Girona amb un exercici de reivindicació de memòria històrica a propòsit del poeta que, com Aurora Picornell, ha esdevingut icona de la vergonya d’un país que és encara aquell mateix mirall: dues cares contraposades, amb un passat enterrat per molt que els responsables i activistes de la Memòria Democràtica clamin a prendre l’aixada i el càvec i fer com Juan Diego Botto en un dels moments àlgids d’ Una noche sin luna , premi MAX 2021 al millor espectacle de teatre, mentre la veu de Rozalén canta Anda jaleo.

Federico García Lorca, igual que Aurora Picornell, són els noms cèlebres. Però n’hi ha d’altres, molts d’altres sota terra. Botto va usar la paradoxa de la nau de Teseu per reivindicar el record que construeix identitat. “Som memòria”, diu abans d’iniciar el monòleg de puny alçat, emocional, el “pamflet polític de l’esquerra”, com diu la rèplica de la dreta espanyola quan se la confronta amb les fosses, argumentari tòpic però ben viu i que fa que Lorca, i tants d’altres, continuïn sota terra. Botto realitza les dues cares d’aquest mirall, que no és passat sinó present. “Es va triar la victòria per sobre de la veritat”. O l’oblit, que és una altra forma de mentir. Botto també vesteix Lorca del tòpic del poeta de la lluna. l n’extreu els punts cardinals biogràfics –les crítiques de Yerma, l’experiència a la Barraca, la seva relació amb la premsa– per convertir-lo en el símbol d’una llibertat d’expressió, abans i ara, amenaçada i amb la qual comença l’obra. Les ovacions que genera Una noche sin luna són fruit d’aquesta memòria, que com la nau de Teseu no existeix tal com era, però ens fa ser qui som; la reivindiquem però continua sota terra. S’aplaudeix des de l’ànima, perquè se’ns ha remogut, com la terra on anirem a parar i on hi ha els nostres.

Explica Raül Garrigasait en el programa de mà de Confessions de sant Agustí que Agustí sosté que el més essencial passa dintre l’ànima, i que és a través de la mirada cap endins que és possible acostar-se a la transcendència. Es podia arribar a aquest estadi, d’il·luminació i meditació, mentre la veu de Joan Carreras llegia les Confessions de sant Agustí, a la catedral de Girona, la millor platea per magnificar la sobrietat d’una lectura dramatitzada i de dotar, no amb un púlpit des d’on fer el sermó, sinó amb solemnitat, les idees del pensador africà, del qual hem heretat, assenyala Garrigasait, “la racionalitat, el misteri i la introspecció”. I la passió, d’aquí que el text, filosòfic, de conversió, ressonés en l’amplitud catedralícia com una pregària.