“Els festivals s’acaben professionalitzant”

Sí, vaig ser empleat de La Caixa, va ser una qüestió funcional. Jo volia estudiar magisteri a Tolosa de Llenguadoc, on aleshores hi havia una escola, la Freinet, amb una pedagogia molt avançada. Però, és clar, soc el més gran d’una família de sis germans i els pares em van dir que ho teníem una mica pelut... Aleshores vaig començar el magisteri a Barcelona i vaig buscar una feina que em donés prou temps i prou diners per poder fer el que a mi m’agradés. La banca em donava totes les tardes lliures i un sou suficient.

Abans, abans… Vaig tenir la sort d’anar a una escola fantàstica, la de l’Oratori de Sant Felip Neri, que ja feia una aposta pedagògica avançada, dirigida per Joan Salvat, germà de Ricard Salvat, que en aquell moment dirigia la companyia Adrià Gual i posava en escena les obres d’Espriu. Això era a finals de la dècada dels seixanta. Resulta que molts professors de l’escola eren actors de la companyia i això va propiciar que d’alguna manera tots els alumnes estiguéssim vinculats al món del teatre. Fèiem obres, naturalment, però també anàvem a veure els assajos de la companyia Adrià Gual a la Cúpula Venus. Gent com Oriol Tramvia, els de la Companyia Ínfima la Puça i diversos polítics van sortir d’aquella escola. Tots en guardem un gran record.

Suposo que serien els Pastorets [riu]. Hem de tenir en compte que en aquella època tot anava lligat als moviments de l’Església, de la parròquia. Pensa que jo tinc una formació catòlica molt sòlida; la meva família és d’aquelles que, parlant en plata, pixen aigua beneita [riu]. Bé, dins de l’escola vam experimentar amb algun Pedrolo i de més grandet em vaig vincular al teatre de titelles, en concret amb els germans Serra, que eren els que construïen els ninots de la companyia La Claca. I aquí comença l’inconvenient que té treballar en un banc i és que tens les tardes lliures però no pas els matins, i, és clar, si t’enroles en una companyia de teatre has d’anar a fer gires...

No [riu]. Vaig decidir La Caixa. Més que res perquè no vaig poder triar gaire. És que, si t’ho mires bé, a la vida la lliure elecció és molt limitada. Lliurement tries casar-te, per exemple, i tries tenir fills també lliurement, però tot això et limita per al que volguessis fer més endavant. El que sí que va ser una decisió racional i lliure en aquells moments, amb la meva dona d’aleshores, Anna Rodríguez, va ser sortir de Barcelona. Teníem clar que per al desenvolupament de la nostra vida i dels nostres fills era importantíssim viure en una ciutat com Olot, on el teu cercle de relacions és molt més proper i pots definir el teu entorn.

És que vinc aquí precisament gràcies al fet de treballar en un banc. Vam venir a Olot sabent que tant la meva feina com la de la meva dona, que era mestra, podíem desenvolupar-les tant a Barcelona com en un altre lloc. Va ser a Olot que vaig plegar del banc, però va ser més tard. Els primers anys ho vaig continuar compaginant amb el teatre. En arribar aquí, vam fer amistat amb una sèrie de gent, entre els quals, en Rusca [Xavier Ruscalleda], professor d’institut i home de teatre. En Rusca buscava gent que hagués fet teatre per muntar alguna cosa, i aquí comença el Col·lectiu Teatral de la Garrotxa i la companyia Zootrop, amb la qual jo participaria. Hi havia, per exemple, Enric Bayona, Tate Lucena, Paco Pérez, Katia Marín, Cinta Sans, Anna María Costa, Pep Mora..., i la meva dona i jo ens hi vam posar.

Exacte, en la llista dels socialistes de Lluís Sacrest. Vam guanyar i vaig fer de regidor de Cultura.

Va ser dura. Hi vaig estar sis anys i sempre dic que amb mig mandat ja n’hauria tingut prou. És una experiència molt enriquidora perquè trenca motlles: veus que hi ha gent del color polític que sigui que realment creu en la ciutat, que s’implica en els projectes. Gent de la qual no ho hauries dit mai, però que et sorprèn agradablement, i, en canvi, n’hi ha d’altres que s’omplen la boca parlant d’amor per la ciutat i, a l’hora de la veritat,són partidistes. I això ho complica tot. Jo em presento a la llista del PSC però jo no era socialista, jo era militant d’ICV. I vaig haver de deixar clar a Sacrest que, si governàvem, jo tindria llibertat de vot.

Va ser a través d’Anna Juárez, la meva dona, que sí que col·laborava en la confecció del programa. Amb l’Anna, de tant en tant, comentàvem temes culturals, que anava traslladant al programa de la candidatura socialista. I, per la raó que sigui, anava passant tot. També vam suggerir amb l’Anna una llista de persones que es podien ocupar de la regidoria de Cultura, però cap ho va acceptar. Finalment, ve un dia Sacrest a casa i m’ho ofereix a mi. Vam fer que jo fos el número 11 de la llista, o sigui que, si jo hi entrava, era perquè havien aconseguit la majoria absoluta.

Es veia impossible. Per la raó que fos, Sacrest va acceptar que tingués llibertat de vot en cas que sortís elegit. Pensa que érem en l’època del projecte del túnel de Bracons, del qual ells eren partidaris i jo no i, per tant, ens podríem trobar amb alguna votació en què jo votés diferent. I sí, vam guanyar per majoria absoluta i Sacrest va respectar aquell acord.

Sí, i això em va suposar controvèrsia –política, no pas personal– amb regidors del PSC com ara Juli Clavijo, Roser Ortigosa, Albert Bramon... No veien bé que algú que no fos militant gestionés temes com si diguéssim “vistosos” per a l’opinió pública. I amb Sacrest ens vam discutir molt, molt. Ep, però ens estimem molt; crec que va ser un gran alcalde. Tot el geni que té és perquè és un apassionat, i sempre és preferible algú que s’apassioni que no pas una persona a qui tant se li’n foti tot. Però, en fi, saps què passa? Que tothom s’omple molt la boca amb la cultura, però a l’hora de la veritat –almenys per la meva experiència– no se la prenen gaire seriosament. Jo vaig tenir la sort de tenir un molt bon equip: Ricard Sargatal, Tena Busquets, Antoni Mayans, Carme Simon i David Santaeulària. Treballar amb ells era una joia. Elaboràvem un guió per presentar a l’equip de govern, però a vegades era més important discutir sobre el color dels fanals de no sé quina plaça.

Sí, i també vam iniciar el festival Panorama (PNRM), que va prendre el relleu del Fòrum de Teatre, així com les obres de remodelació del Teatre Principal. Penso que va anar bé. Però bé, quan es va acabar el primer mandat, vaig dir a Sacrest que ja en tenia prou. Però es va donar la circumstància que hi havia un regidor molt malalt i es preveia fer canvis de regidories a mig mandat. Vam pactar que, a canvi de professionalitzar la gestió del museu, jo m’hi quedaria fins al canvi de cartipàs. I, efectivament, hi vaig continuar poc menys de dos anys.

Tena Busquets [directora del Teatre Principal] em va proposar fer un festival de land art per treure’ns la nostàlgia del desaparegut PNRM. En aquells moments jo em dedicava professionalment a la gestió cultural i li vaig presentar el projecte d’un festival en el qual la llum i el foc permetessin una mirada diferent al paisatge urbà. Aquí comença Lluèrnia, amb només dotze instal·lacions. És petit, però agrada molt. A l’Ajuntament, també, però no es va comprometre a posar diners per a una segona edició. Aleshores, arran d’un congrés a Portugal, vaig contactar amb el director de la Fête des Lumières de Lió, el referent europeu dels festivals de llum. Jean François Zuravich es va entusiasmar amb el que li vaig explicar i em va preguntar si podia portar Lluèrnia a Lió. Li vaig dir que no, però que vingués i, si volia, que s’entengués amb els autors de les instal·lacions que li interessessin. Al final vam quedar que el seu festival apadrinaria el nostre, de manera que jo podia anar a trucar portes amb l’aval de la Fête des Lumières. Ho vaig plantejar a l’Ajuntament, però per a la segona edició encara vam haver d’avançar els diners la meva dona i jo. Però va anar molt bé: l’arquitecte Xevi Bayona, que havia participat en la primera edició, va proposar als seus alumnes d’arquitectura de la UdG que hi aportessin instal·lacions. I va ser brutal, vam programar 40 creacions pràcticament a cost zero, ja que ells mateixos es van buscar els patrocinadors. També vam incentivar i coordinar la participació de les escoles. Crec que aquell va ser l’origen real de Lluèrnia, quan surt de molta gent voluntària en un acte gairebé rebel. “Què collons! Ens traureu els diners, però no pas les ganes!” A partir d’aquells moments es va disparar. L’Ajuntament s’hi va implicar i de mica en mica s’hi van afegir més administracions i entitats. Ara, el pressupost es cobreix amb subvencions de l’Ajuntament d’Olot, la Generalitat, la Diputació i aportacions de patrocinadors privats. Però sempre ha estat una iniciativa privada gestionada per Lluèrnia, associació cultural.

Al cap de cinc edicions, em detecten un càncer i plantejo que ho he d’anar deixant. Però s’ha anat ajornant, fins ara, quan l’Anna, Neus Serrat i jo mateix hem donat el relleu a gent fantàstica, com Salva González, que en porta la gerència, i, al mateix temps, Xevi Bayona i altres membres de l’equip s’hi han anat implicant més i el grup s’ha ampliat amb més incorporacions.

Té un problema difícil de resoldre, que és la professionalització. El pressupost va creixent i la gestió, feta des de l’amateurisme, la voluntat o la bona fe, ja no és possible. Hi ha d’haver responsabilitats retribuïdes, perquè impliquen molt de temps i dedicació.

Sí, però tots els festivals importants han viscut aquesta situació. Tàrrega va començar amb els Comediants com un voluntariat i ara és una empresa que factura no sé si són 14 milions d’euros i té set persones treballant-hi tot l’any. Nosaltres l’hem mirat de contenir, aquest creixement, però al final la professionalització és inevitable. ( Lluèrnia 2022 tindrà lloc els dies 10, 11 i 12 de novembre).