Aquells dies llunyans

Coincideixen a les llibreries les edicions de Poema de Gilgamesh (Adesiara), amb traducció de l’accadi de Lluís Feliu i Adelina Millet, i la versió de Jeroni Rubió Rodon, El poema de Guilgameix, rei d’Uruk, publicat per Edicions Ponciones i que va ser la base per a l’espectacle teatral d’Oriol Broggi, que signa el pròleg de l’edició.

El Poema de Gilgamesh és l’epopeia més important que ens van llegar les civilitzacions sumèria i babilònica, i l’obra culminant de més de 3.000 anys d’escriptura cuneïforme. Tal com sintetitzen els editors, en aquesta primera fita de la literatura universal, la vellesa del text harmonitza com en cap altra creació amb la bellesa i la força de les imatges. No es tracta només d’un poema èpic que exalça les proeses de Gilgamesh, rei d’Uruk, i del seu company Enkidu, sinó també d’una obra que ens mostra amb tota justesa alguns dels temes que sempre han inquietat els éssers humans: la presència ineluctable de la mort, els lligams indissolubles de l’amistat, l’assoliment del poder, la cerca sempiterna de la immortalitat... En aquest volum presenten, a més de la traducció filològica directament de la llengua accàdia, de tots els textos conservats, una versió poètica d’aquesta magna epopeia. Feliu i Millet ja ens havien ofert el 2007 una primera versió d’aquesta magna traducció a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, que ara han ampliat i millorat. Els dos filòlegs han recuperat la introducció del 2007, tot i que han justificat aquesta nova edició, dient que després de la primera edició de la traducció del Poema de Gilgamesh, que van publicar el 2007, s’han trobat nous manuscrits que justifiquen una nova edició de l’epopeia: “Malauradament, encara no podem reconstruir la totalitat del poema. Malgrat tot, diverses llacunes presents fa vint anys ara es poden omplir amb la llum que aporten les noves tauletes que s’han pogut identificar en els museus i en les col·leccions privades d’arreu del món. Aquesta és, doncs, una nova traducció, revisada i ampliada, que permet al lector català llegir el Poema de Gilgamesh en l’estadi més avançat de coneixement actualment.”

En el pròleg, Feliu i Millet hi afegeixen que “els «contes» sobre Gilgamesh de tradició més antiga són narracions curtes escrites en sumeri. Posteriorment, la tradició babilònica va elaborar una gran composició que recollia, en part, algunes de les narracions curtes sumèries i en desenvolupava d’altres, en accadi, creant una gran narració unitària que va cristal·litzar en l’anomenada recensió o versió estàndard del Poema de Gilgamesh, editada en dotze tauletes i coneguda per còpies del primer mil·lenni. Aquesta recensió estàndard en dotze tauletes és la font bàsica per conèixer el Poema de Gilgamesh. Conservem d’altres recensions més antigues (les versions paleobabilòniques i mesobabilòniques) d’aquest poema escrites en accadi, però totes són fragmentàries, i no podem establir amb total seguretat el contingut exacte d’aquestes recensions. De fet, sense l’existència de la recensió estàndard se’ns faria molt difícil arribar a conèixer amb certesa l’argument de l’obra i el seu abast. També es conserven resums d’alguns episodis del Poema de Gilgamesh en llengua hitita i en hurrita, cosa que demostra la popularitat i el prestigi que tenia, ja en l’antiguitat, aquesta composició literària.”

Una de les cinc parts principals, Gilgamesh i l’inframon, conegut en l’antiguitat com En aquells dies, en aquells dies llunyans, és el relat més extens de les històries sumèries de Gilgamesh: “S’inicia amb una composició mitològica que descriu com el déu Enki, al principi dels temps, navegava cap a l’inframon. Després d’una tempesta, un arbre és arrossegat i la deessa Inana l’agafa i el planta al seu jardí i espera que creixi per fer-ne mobles. Però l’arbre estava farcit de criatures malèfiques que no el deixaven créixer. Inana demana consell al déu Sol, que no la pot ajudar. Tot seguit demana ajut a Gilgamesh, el qual foragita les criatures de l’arbre, el tala i en dona la fusta a Inana perquè se’n faci un llit. Amb la fusta sobrera, Gilgamesh es fabrica dos objectes, possiblement una bola i una mena de pal per colpejar-la, potser per practicar una mena de joc similar a l’hoquei. A partir d’aquest moment, Gilgamesh i els altres homes d’Uruk es dediquen exclusivament a practicar aquest esport sense parar, fet que provoca el descontentament i el desgavell a la ciutat.”

Tot i que fa uns mesos de la seva publicació, la reedició ampliada d’Adesiara coincideix amb un bell volum que ens ofereix Poncianes, El poema de Guilgameix, rei d’Uruk. Presenten la versió teatral de l’epopeia de Guilgameix que va escenificar La Perla 29 en la inauguració del festival Grec del 2018. Tal com indiquen els editors, “la versió que publiquem de l’obra, feta per Jeroni Rubió Rodon, està pensada per arribar a un públic ampli, tant per a qui va escoltar-la en la seva representació al Grec com per al lector que ho farà en paper. A diferència de les edicions acadèmiques, adapta l’argument per tal de facilitar-ne la lectura. L’edició porta, a més, un pròleg d’Oriol Broggi i un plec d’onze fotografies a tot color de la representació al Grec, que el fa complementari amb el volum de Feliu i Millet. Amb una encertada interpretació, Broggi ens diu: “Amb Guilgameix vam descobrir un trosset més de món, de vida, de llegenda. També vam tenir l’oportunitat de descobrir, a través de la Marina, el moviment, la dansa que va trenant amb el llenguatge el canal per on arriba la poesia. I en l’intercanvi de món vam créixer junts...” La fascinació per aquest univers, gairebé una ficció del món clàssic, va impactar Broggi, que accentua que des del primer moment va quedar captivat per la història del rei Uruk i per com ens arriba a través de les tauletes de fang disperses en diversos territoris.

Lluís Feliu i Adelina Millet ens donen algunes claus d’interpretació per a la lectura, que tampoc no és complicada si un afronta el text amb una certa curiositat, per exemple, en els aspectes estilístics: “Malgrat tenir un estil més planer i menys refistolat que altres composicions literàries accàdies (com ara el Poema Babilònic de la Creació), el Poema de Gilgamesh, tant en les seves recensions més antigues (segle XVIII) com en la versió estàndard, respon als cànons de la poesia babilònica. A diferència de la tradició poètica occidental, la poesia babilònica no té rima i sembla que tampoc no té metre. El tret fonamental és el ritme, i els elements principals que aporten aquest ritme són el paral·lelisme i la repetició.” La senzillesa podria ser el resultat, sobretot per als que estem acostumats als escarafalls i als barroquismes de determinat tipus de poesia, per no comentar la poesia pura, l’hermetisme, etc. Aquí la descoberta sempre esdevé, per manllevar un terme inapropiat, epifànica: “Gilgamesh es va aixecar i es va despertar del somni” o “en sentir les seves paraules, les seves llàgrimes tot d’una van brollar”. Som dins una aventura de la història de la humanitat, que caldria no llegir exclusivament des dels paràmetres occidentals sinó deixar-se inundar per la imaginació i escoltar-lo en veu alta des de la intimitat de la lectura personal.