En diuen art i és política

“Jair Bolsonaro és un perill per al món”, advertia Jean Wyllys (Alagoinhas, 1974), en una conferència de premsa a la Virreina Centre de la Imatge, pocs dies abans de la segona volta de les eleccions presidencials al Brasil, convençut de la derrota del polític d’extrema dreta i la victòria de Lula da Silva. “Perdrà”, i efectivament aquest diumenge va perdre. Però les ferides continuen obertes, i les de Wyllys tardaran a cicatritzar, si és que mai ho fan. Fa quatre anys que viu lluny del seu país en contra de la seva voluntat. El bolsonarisme el va convertir en “enemic públic número u” per la seva ideologia d’esquerres i per la seva defensa aferrissada dels drets LGTBI+. També per haver escopit a la cara a Bolsonaro durant el procés de destitució de la presidenta Dilma Rousseff. “Ho tornaria a fer”, engalta.

Per tot plegat ha pagat un preu caríssim. Un exili que els dos últims anys ha viscut a Barcelona, on ha trobat afectes reparadors i un director d’un centre d’art, Valentín Roma al capdavant de la Virreina, que li ha obert les portes per exposar la seva obra plàstica. Wyllys no se sent còmode amb la denominació d’“artista plàstic”. “M’estimo més dir que soc un intel·lectual públic que també s’expressa mitjançant les arts visuals.” Una eina que no entén només per al gaudi estètic sinó, i sobretot, per al combat polític. “Cap obra d’art mereix ser anomenada així si no polititza d’alguna manera l’existència humana”, exclama.

La mostra Desexili (fins al 15 de gener) reuneix a la vora d’un centenar de dibuixos, collages i composicions que Wyllys ha creat durant els quatre anys de desterrament forçós. Per què va decidir marxar? “Va ser definitiu l’assassinat de la meva amiga i companya de partit Marielle Franco, regidora de Rio de Janeiro”, explica. Es refereix al Partit Socialisme i Llibertat (PSOL), pel qual va ser escollit diputat el 2010. Ell, el primer de la història del Brasil obertament gai. Durant la seva etapa parlamentària, estroncada bruscament el maleït 2018 tacat de sang, va aconseguir reformular alguns articles del Codi Civil a favor de les persones d’identitats sexuals no normatives. Fites que el van posar en el punt de mira dels feixistes, que van minar la seva reputació amb notícies falses esfereïdores (acusant-lo de pedòfil, per exemple). La persecució i les amenaces eren insuportables fins i tot per a algú com ell bregat en gairebé tot, menys en la por tan humana a morir.

Justament a la capital catalana, Wyllys ha elaborat una tesi doctoral sobre la creació i la propagació de fake news per part dels governs que no admeten cap tipus de dissidència. Al Brasil, el bolsonarisme s’ha acarnissat amb molts altres intel·lectuals i artistes que com Wyllys també han hagut de fugir perquè les seves vides corrien perill.

L’activisme de Wyllys venia de molt més lluny. És una figura popularíssima al seu país (i a les xarxes socials: a Twitter té més d’un milió de seguidors), des que va guanyar l’edició del 2015 del programa televisiu Gran germà. La naturalitat amb què hi va exhibir la seva condició sexual va omplir la bústia de casa seva de cartes de mares que li donaven les gràcies. Fins llavors es pensaven que els seus fills estaven malalts. L’homofòbia és una de les grans tares del Brasil contemporani, molt més que el racisme, que tampoc es queda curt. 

L’art no és un mitjà d’expressió estrany per a Wyllys. “Abans de començar a parlar, dibuixava al terra amb llumins als peus de la meva mare.” Va néixer en una família molt pobra la gran preocupació de la qual era alimentar sis fills. “Quan vaig dir a la meva mare, una dona pragmàtica, que volia ser artista, es va posar les mans al cap: «Això no és una feina per a gent de la nostra classe social», em va etzibar.” D’aquest trauma també en parla l’exposició Desexili, paraula que l’artista ha pres a l’escriptor uruguaià Mario Benedetti. “Per ell desexili és aquell moviment de retrobament amb un mateix. I això és el que han estat aquests quatre anys per a mi: un esforç per (re)trobar el meu lloc al món i veure la bellesa que encara hi ha.”

Amb tota probabilitat Barcelona deixarà de ser el seu refugi més d’hora que tard (tot i que el temor a un cop d’estat de Bolsonaro el té; el té tothom). S’hi ha sentit acollit, però en els seus dibuixos també hi ha reflectit les ombres. “Em corprèn una escena que veus molt sovint: gent remenant les escombraries.” L’estètica de la precarietat uneix conceptualment la seva producció artística. També en els materials i els suports que utilitza, habitualment deixalles, com ara bolquers, bosses de paper o diaris.

La Virreina va improvisar aquest projecte inicialment no previst en el seu programa, cosa que diu molt d’aquesta institució i la seva capacitat de reacció davant els fets d’actualitat, en aquest cas les eleccions del Brasil i la poteta que l’autoritarisme va ensenyant arreu del planeta. I això, el do d’inserir-se en els debats del present més present, és rar en museus i centres d’art que conceben les exposicions amb massa temps d’antelació.

Wyllys conviu al palau de la Rambla amb dues noves propostes més. Cançó de Pedro Costa, una retrospectiva dedicada al cineasta portuguès de la foscor (Lisboa, 1959), que presenta cinc noves peces, produïdes per la Virreina. I L’ombra del pixapins, d’Art Larson (San Diego, 1962), artista “secret”, diu Roma, ciutadà barceloní des de fa anys, que treballa aliè a les tendències més comunes de veure en els aparadors de l’art, cada cop més escassos i homogeneïtzats, i ell, impossible de fer passar per cap adreçador. Ambdues es poden visitar fins al 23 d’abril.