Cultura

Rafael Vallbona

escriptor

“Volia reconstruir la memòria dels seixanta”

M’agrada buscar històries menudes de gent discreta, suposadament intranscendents

Rafael Vallbona (Barcelona, 1960) recupera l’ambient de la Barcelona de principis de la dècada dels seixanta per oferir-nos la novel·la La musa de la plaça Reial (Univers), en què un assassinat canvia els rols dels personatges i la policia franquista deixa rastre de nou de la seva actuació.

Per què situa ‘La musa de la plaça Reial’ a la Barcelona de principis dels seixanta?
Volia escriure una novel·la sobre la necessitat que tots tenim de reconstruir la memòria: saber qui hem estat per escatir el que volem ser. I vaig agafar la història real de Gloria Stewart, que passa el 1962, en part per recuperar la meva pròpia memòria d’una Barcelona, la de la infantesa i l’adolescència, que ja no existeix.
L’ambient dels bars clàssics i els portuaris, la Sisena Flota, formen un escenari en blanc i negre, i colorista alhora, d’una societat oblidada. On ha trobat la documentació i què l’ha atret de tot plegat?
El que m’atreia de la història era precisament aquest ambient a mig camí entre el cosmopolitisme naixent dels clubs de la plaça Reial i rodalia, amb el jazz, els cubalibres i el tabac americà i algunes drogues, i la sordidesa general de la societat de l’època. No pretenc enaltir ni dramatitzar, però la Barcelona dels primers anys seixanta era una ciutat grisa, bruta i trista, i el Texas, el New York, el Jazz Colón i el Jamboree li van donar vida, la van il·luminar.
Fa seixanta anys...
Sí. Han passat seixanta anys justos dels fets que narro. La documentació és a les hemeroteques dels diaris i revistes. Una pràctica, aquesta, que ja no fan ni els periodistes, avui dia.
La trama detectivesca es filtra a través d’una reconstrucció que implica recuperar l’ambient del jazz, que ja havia protagonitzat altres novel·les seves.
La novel·la té dos plans narratius. Hi ha la història actual del jove que, per mor d’un treball universitari, comença a burxar la història que mai no li havien explicat del seu avi crític aficionat de jazz, i la trama criminal real del que es va conèixer com “el crim dels existencialistes”, amb el qual la policia volia posar fi a l’ambient dels clubs de la plaça Reial. En la cruïlla entre els dos plans, hi ha el desllorigador del relat. Soc aficionat a la música, i en especial al jazz, que crec que és la música que creua el segle XX com un vendaval. El jazz apareix en altres novel·les meves [Swing, Els bons dies] perquè és un símbol del temps.
Quins referents tenia?
El referent més important que he tingut per bastir aquest relat són les incomptables vetllades que he passat veient concerts al Jamboree, les impagables cròniques de successos d’El Caso, els llibres d’Alfred Papo i Jordi Pujol Baulenas i les excel·lents cròniques judicials de La Vanguardia de l’època, però també les històries dels músics i locals d’aquell temps que m’havien explicat l’Alfredo Papo i l’enyorada Núria Feliu. I el record de la infantesa a casa, una família plena de silencis, sempre amb el cap cot i feina per viure, però amb un neguit interior per conèixer el que passava al món que, per desgràcia, mai no van poder satisfer. I la meva col·lecció de discos i revistes de jazz, és clar.
Papo, els clubs, els ‘marines’ i la incipient classe intel·lectual anterior als Beatles i a la Gauche Divine, com poden resistir un ambient tan llardós?
Jo crec que van fer una bombolla amb uns quants discos de jazz, els vells músics que no havien marxat a l’exili, una colla de joves que maldaven per sortir a tocar, alguns llibres, una mica de mam de qualitat no especificada i moltes ganes de construir una societat nova i lliure, com la que esclatava a Saint-Germain-des-Prés, i s’hi van tancar a dins intentant abstreure’s tant com podien de l’exterior. La seva supervivència va ser qüestió de posar-hi valor i tirar endavant tant sí com no. La policia tampoc es va acarnissar amb ells fins al crim que relato. No feien fulls de mà ni manifestos ni vagues. El seu antifranquisme era cosmopolita, tota una novetat de l’època, i la poli no sabia com agafar-s’ho.
Què significa ‘La musa de la plaça Reial’ en la seva extensa obra novel·lística?
M’agrada buscar històries menudes protagonitzades per gent discreta, suposadament intranscendents, i convertir-les en relats amb una perspectiva universal i potent. I sé que a les lectores i lectors els agrada, també. Les meves novel·les no són com les narracions claustrofòbiques i sentimentaloides que ara són moda. Com les va qualificar l’enyorat Baltasar Porcel, són un vendaval que obre portes i finestres, aboca el lector al món ample i incert, fa una crida a descobrir-lo i obre les ments fins a horitzons més llunyans que la nostra pròpia visió esquifida i estreta de l’existència. En aquest camí, La musa de la plaça Reial és, en certa manera, un modest homenatge a la ciutat on vaig néixer i de la qual em sento fill i hereu, però que avui ja no existeix.
Com explicaria la Barcelona d’aleshores a un jove lector?
Barcelona era una ciutat trista i vella on tot estava per fer fins que una generació que no se sentia hereva de la catàstrofe de la guerra va decidir que volia una ciutat moderna, com París o Nova York, que a ells els fascinava. I com que els grans no els van fer cas, la policia no els va atonyinar i ningú els va dir que allò no era possible, doncs ho van fer. És una bella faula, sí. Potser ja va sent hora que als joves lectors els oferim llegendes que excitin el seu pensament crític en lloc de psico-nyonyeries.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Maria del Mar Bonet actuarà a la Festa Verdaguer de Folgueroles

BARCELONA
Cinema

Els millors films del 2022, a la Filmoteca

Barcelona
Blanes

Elisabet Moreno segueix la petja de Ruyra a ‘L’esquerda’

literatura

Conveni per impulsar “Mestres de l’Escolania de Montserrat”

Crítica
cinema

El turment d’un pedòfil

Música

‘Passions’ de Bach al Palau de la Música, de cara a Setmana Santa

Barcelona
patrimoni

Cervera vol dignificar el castell per al mil·lenari de la ciutat

PATRIMONI

Figueres inicia les visites a la casa del Dalí adolescent

FIGUERES
patrimoni

Rehabiliten l’Abadia de Senan, a la Conca de Barberà

Conca de Barberà