Al bar de Fassbinder

Arribada a la sala del centre d’art de la Fabra i Coats, on va tenir lloc la roda de premsa a propòsit de la instal·lació Els tres porquets, em vaig seure al costat del càmera i muntador Artur Tort, que, iniciant-se poc abans en el món d’Albert Serra amb el rodatge d’Història de la meva mort, va començar a convertir-se en un col·laborador fonamental del cineasta durant la creació d’una obra que pràcticament s’exhibia simultàniament a la Documenta de Kassel: allò que es rodava un dia es mostrava l’endemà fins que, al final, les 101 hores filmades van projectar-se de manera continuada sense haver-hi cap espectador durant moltes hores de matinada. A les imatges, els actors seguien interpretant textos que, convertits en una mena de monòlegs interiors davant de la càmera, havien recollit converses amb Goethe, Hitler i Fassbinder.

En l’última entrega de la sèrie de cròniques que aleshores, l’estiu del 2012, va publicar al suplement Cultura(s) de La Vanguardia, Serra va escriure: “Podria ser la il·lustració del final d’una època, la de les imatges com a experiència col·lectiva, però és tot el contrari, és la imatge d’una renaixença, d’una època nova en què les obres es fan i ocupen el seu temps, un temps que busquen compartir i amb aquesta finalitat s’ofereixen, seductores, clandestines, de nit i a les fosques. Són autònomes, ningú no les controla, ningú no hi comercia i molt poca gent en gaudeix. Però existeixen, estan fetes amb alegria, pagades amb plaer. I després desapareixen.” Tanmateix, no han desaparegut.

Després de projectar-se al cinema Gloria de Kassel sense interrupció i així, doncs, en la seva versió cinematogràfica, aquesta també va fer-se visible a les dependències del Volksbüne de Berlín, l’hivern del 2018, mentre s’hi representava el muntatge teatral de Liberté, que va donar peu a la pel·lícula homònima. Els tres porquets també van ressuscitar en una “instal·lació multicanal” a Hamburg, el 2021, i ara retornen amb una instal·lació pròpia i subtitulats al català a la Fabra i Coats.

“Allò que vam viure va ser extraordinari”, em va dir Artur Tort abans que amb la presentació prèvia de Joana Hurtado, directora del centre, Albert Serra desplegués la seva capacitat discursiva. Si la proposta arribava des d’Alemanya, per part d’una institució clau de l’art contemporani, era pertinent fer alguna cosa arriscada (com és propi de Serra) amb unes personalitats diversament significatives de la història del país.

Per què Goethe, Hitler i Fassbinder? Les tres converses escrites donaven joc. La barreja dels tres personatges, però, resulta xocant. Serra, però, sempre té respostes: “No tenen res a veure entre ells, però tots tres, cadascun a la seva manera, eren molt megalòmans.” Hi va afegir que tots van ser males persones i que, en tot cas, Goethe potser una mica menys. Tres porquets? No deu ser que un era un llop? “Tots tres parlen d’un Mal que amenaça, si bé és clar que un en va fer.” En tot cas, com sempre, no vol imposar cap interpretació: “Que cadascú escolti els textos i pensi el que vulgui.”

Serra està immers en una activitat frenètica (fa mesos que, entre altres coses, promou arreu Pacifiction amb entrevistes, presentacions i col·loquis) i la roda de premsa va fer-se curta: havia de marxar per agafar un avió amb destinació a París. Abans d’anar-se’n amb ell, Artur Tort em va comentar unes poques coses d’aquella experiència extraordinària: “Ni dormíem. No només rodàvem, ho muntàvem i ho mostràvem. Vam aprofitar un bar tancat per filmar les escenes de Fassbinder; però, a més, a les nits el vam posar en funcionament: en Lluís Serrat (Sanchini) feia de porter i servíem copes gratis a la gent de la Documenta.”

Vaig entrar a la sala expositiva amb ganes de veure “el bar de Fassbinder”. Hi vaig haver de passar molta estona abans no aparegués. A les tres pantalles, col·locades de manera que cadascuna es pugui veure independentment sense que tampoc interfereixin els àudios respectius, s’hi reproduïen fragments amb els actors que interpreten Goethe (que, en un d’ells, comentava que Napoleó va convertir-se en un heroi perillós perquè va obsessionar-se amb una Idea) i Hitler, dient coses terribles sense histrionisme.

Asseguda en una mena de puf-sofà, que per una vegada permet veure amb comoditat una instal·lació audiovisual de llarga (llarguíssima, en aquest cas, fins a fer-se inabastable) durada, em sentia hipnotitzada per les paraules i la posada en escena, més pensada i complexa del que podria suposar-se. Quan, finalment, va aparèixer Fassbinder, interpretat per una dona, en el contraplà també ho va fer Sanchini, que, com a Pacifiction, s’adorm mentre un altre parla. Vaig sentir que entrava a la casa de Serra i vaig marxar-ne amb el desig de tornar-hi.