El galerista més viu

La revolució de l’art del segle XX va tenir lloc en un espai minúscul de 16 metres quadrats. I no, no parlem del taller de cap artista arrauxat, sinó d’una galeria semioculta (no tenia ni aparador) que va obrir el 1907 a París Daniel-Henry Kahnweiler (1889-1979). Fill d’una família de banquers judeoalemanya, va ensumar tot d’una el talent dels creadors cubistes quan eren uns desconeguts en els cercles artístics. “Què se n’hauria fet de nosaltres si Kahnweiler no hagués tingut aquest sentit dels negocis?”, es preguntà l’artista més mimat pel galerista, l’artista que va suposar “el xoc” de la seva vida: Picasso.

Els genis no es fan sols. Ni el de Picasso, ni el de Juan Gris, ni el de Fernand Léger, ni el de Paul Klee, ni el d’André Masson... Quant temps fa que no veuen a Barcelona, si és que l’han vist mai, una reunió d’obres de primera línia de tots aquests creadors? Volen estar davant de l’obra que va inspirar el naixement del terme cubisme? És un Georges Braque que el crític d’art que la va veure només va tenir esma de dir: “Això què són, uns cubs?” L’ocasió la tenen ara al Museu Picasso, que ha dedicat dues plantes de la seva seu a l’exposició Daniel-Henry Kahnweiler. Marxant i editor (fins al 19 de març), extraordinària, de principi a fi, la primera aportació barcelonina al programa de celebració internacional del 50è aniversari de la mort de Picasso, que es complirà el 8 d’abril del 2023.

El material artístic principal procedeix de la donació que Louise i Michel Leiris (ella, fillastra i hereva del galerista; ell, el reputat poeta del grup dels surrealistes) van fer el 1984 al Centre Pompidou. Més d’un centenar de peces dels fons de la històrica galeria, mai exhibides juntes, moltes de les quals decoraven les estances de les cases de Kahnweiler.

Moltes, també, supervivents dels dos cruels embats derivats de les tragèdies del segle XX que van afectar profundament la trajectòria, i la vida mateixa, del galerista. L’un, pel fet de ser alemany; l’altre, pel fet de ser jueu. El més demolidor va ser el primer. Durant la Primera Guerra Mundial, l’Estat francès li va requisar totes les obres, més d’un miler, amb l’etiqueta de “béns enemics” per, en acabar el conflicte, subhastar-les en el marc de la política de reparacions que es van imposar a Alemanya. “Kahnweiler va fer tots els possibles per comprar el que eren les seves pròpies possessions, però les pèrdues van ser enormes”, explica la comissària de l’exposició, Brigitte Leal.

No es va rendir i va obrir una segona galeria “des de zero”, llavors amb el nom Simon, gràcies a clients que li van deixar diners. Picasso, sempre ambiciós ell, va decidir canviar de marxant, un més poderós Paul Rosenberg. Kahnweiler no va tenir més remei que reinventar-se tot incorporant nous noms, també brillants, com Henri Laurens.

El final d’aquesta segona etapa va arribar amb la França ocupada pels nazis. “Aquest cop, però, no el van agafar d’imprevist. Abans que li confisquessin les obres, en va amagar una part”, relata Leal. A més, va tornar a canviar el nom de la galeria, ara Louise Leiris. La seva fillastra, a més d’aportar-hi el nom, va al·legar els seus orígens aris (la dona de Kahnweiler era francesa) per blindar-se.

De nou no es va rendir. “Per què? Perquè era molt més que un galerista. Per sobre de tot era una persona de cultura. D’esquerres, pacifista, europeista i cultíssim, creia en la idea de llibertat, que és al centre de les avantguardes.” I això, continua dient Leal, és l’ànima de l’exposició: “Va molt més enllà de les obres importants. Hi regna l’esperit de l’amistat, les conviccions humanistes i l’amor a l’art.”

Picasso acabaria tornant al seu costat després de la Segona Guerra Mundial. A la paret que obre el recorregut expositiu el veiem, el 1957, fent-li un retrat en un tendre reportatge fotogràfic. L’autora de les imatges va ser la seva companya Jacqueline Roque. La model en el paper de creadora, per un cop.

Per què una exposició de Kahnweiler a Barcelona? Només, que ja és molt, pel seu vincle amb Picasso? Doncs, no, per això i per molt més. L’agosarat galerista també va representar dos artistes catalans. A la primera galeria, a Manolo Hugué, a qui a partir del 1913 va aportar una estabilitat econòmica clau per poder desenvolupar la seva carrera. Al jardí d’una de les seves cases, Kahnweiler hi tenia un Hugué preciós. El Pompidou l’ha restaurat ara perquè llueixi a can Picasso molt a prop d’unes xilografies de l’escultor que el galerista va donar al MNAC el 1971. Tres anys abans havia ofert una conferència sobre Picasso al seu museu. Amic dels galeristes Gaspar, va proveir-los d’obres, que tenia en exclusiva i era molt recelós de deixar, perquè poguessin organitzar la primera exposició del geni malagueny durant la dictadura. Kahnweiler estimava Catalunya? Kahnweiler estimava Catalunya.

Josep de Togores va tenir el seu moment de glòria a la segona galeria. El marxant el va fitxar quan es moria de gana. Havia malviscut pintant parets fins que el pintor Marian Espinal, que se’l va trobar desemparat a París, li va donar diners per comprar teles i olis amb què va crear les obres que van enamorar Kahnweiler. Li va organitzar una exposició individual que va ser tot un èxit. Un dels col·leccionistes que van viatjar a París per veure-la va ser Lluís Plandiura. Li va comprar tres obres, avui feliçment al MNAC.

Hi ha molt a veure en aquesta exposició. Molt a descobrir i, en sintonia amb les paraules de Leal, molt a estimar.