En contra de la cotilla

La directora austríaca Maria Kreutzer ha capgirat la imatge que el cinema va propagar d’Elisabet de Baviera amb les tres pel·lícules ensucrades protagonitzades per Romy Schneider: la jove Sissí que fugia de la cort de Viena a causa de les intrigues, però que tornava domesticada a la gàbia. Aquesta imatge, de fet, ha estat qüestionada per biografies que, a vegades decantant-se cap a la ficció novel·lesca, la presenten com una dona marcada per la desgràcia que no suportava una vida imposada.

Amb la mateixa Schneider encarnant de nou el personatge a la maduresa, Visconti ja va esbossar-ne una altra imatge a Ludwig (1972). En tot cas, amb una Vicky Krieps sensacional, Kreutzer mostra una Elisabet a la quarantena com una rebel amb causa que defuig tant com pot allò que li imposen sense poder evitar estar-hi atrapada: fumar opi és una forma de suportar-ho, però també la devasta i l’anorrea. L’emperador Franz Joseph és un home fastigosament fred que només la vol perquè representi un paper. La cintura d’Elisabet és mesurada cada dia perquè ella ha de mantenir-se com si fos una jove eterna (és així que la pel·lícula ressona de manera punyent en el present) i alhora es converteix en una bulímica com si vomités en contra del que l’encotilla.

L’ambientació d’època és precisa i fins a vegades preciosa, embolcallada amb uns moviments de càmera sinuosos, però hi ha llicències biogràfiques i anacronismes musicals a la manera de la Maria Antonieta de Sofia Coppola. Kreutzer es concedeix llibertat per abordar un personatge que vol ser lliure. És així que aquesta emperadriu, que ens podria resultar tan llunyana, la podem sentir estranyament pròxima.