El dia 20 de desembre, la Fundació Carulla lliurarà a l’espai Ideal-Centre d’Arts Digitals de Barcelona el premi Lluís Carulla per a projectes culturals transformadors. Són uns guardons bianuals que es compten entre els més ben dotats de la cultura catalana: es lliurarà un premi de 70.000 euros i un altre de 30.000 euros. També es concedirà el premi Francesc Candel de cultura i cohesió social, de 15.000 euros. Marta Esteve (Barcelona, 1975), directora general de la fundació, ens parla dels premis i dels reptes del mecenatge cultural al segle XXI.
Què és el premi Lluís Carulla?
Quan parles d’un premi, penses en un reconeixement a algú, a una persona o un projecte, però aquest premi no és això, és un suport econòmic, per una banda, i un acompanyament cultural i empresarial, perquè el que pretenem amb el premi és fer possibles projectes culturals que transformin la societat. No premiem o reconeixem projectes que ja existeixen, sinó que donem un impuls als que estan en una fase molt inicial perquè siguin possibles.
Hi ha algun exemple representatiu del que premieu?
En l’edició anterior, el 2020, vam premiar Nilak, que n’és un exemple molt clar. És una carpa de circ itinerant que volta pel 26% de les comarques que no tenen cap equipament d’arts escèniques. La gent que viu en aquests pobles s’ha de desplaçar per veure cultura. Aquesta carpa aterra, per exemple, a Vilalba dels Arcs, a la Terra Alta, o a Rocafort de Queralt, a la Conca de Barberà, que són pobles petits on poques vegades hi passen coses, més enllà de la cultura més arrelada al poble. Aquesta carpa hi porta espectacles que s’han pogut veure en teatres de Barcelona i altres llocs, i també dona espai a la cultura local i comarcal. També es treballa amb instituts i escoles i es fan creacions comunitàries. Hi ha un abans i un després de plantar-hi la carpa.
Ofereix cultura a qui no hi té accés...
Exacte, estem fent un estudi de l’impacte que té. A Vilalba dels Arcs, un 85% dels nens i nenes de les escoles feia un any que no assistien a cap acte cultural, ni amb l’escola ni amb la família. La cultura està molt centralitzada a les ciutats grans o mitjanes, però mig Catalunya no hi té accés.
El 20 de desembre també doneu el premi Francesc Candel. Què voleu distingir?
Si la cultura i les arts realment creen espais i entorns segurs, generen cohesió social i sentiment de pertinença, generen un espai d’igualtat..., el que pretenem amb el premi Francesc Candel és premiar projectes artístics i culturals amb entitats socials que treballin amb persones migrades, que ofereixin la possibilitat, a través de la cultura i les arts, de normalitzar-se i sentir-se com a persones, no com a persones migrades, sentir-se com una persona més, amb la seva vida, els seus projectes, els seus desitjos i els seus somnis. Tenim tres finalistes: un pòdcast de ràdio, un projecte de teatre amb la companyia Maria Hervàs i un altre que posa el tema del top manta damunt de la taula a través del disseny.
La Fundació Carulla ha canviat el seu concepte de mecenatge?
Els premis de la Fundació Carulla, els primers anys, eren sobretot de reconeixement a projectes, però actualment volem ser un espai, una plataforma per fer que passin coses. La cultura és un element transversal amb una força increïble; té un impacte molt gran en persones, comunitats i territoris. El que passa és que és un impacte poc explicat. Jo crec que tots ho experimentem en la pròpia pell, amb el benestar individual o amb la connexió emocional que ens dona la cultura. Invertir en cultura és invertir en salut, en innovació, en futur. El que hem de fer és detectar reptes que treballin en aquesta línia i donar-hi suport. Mirem com han de ser aquests projectes perquè tinguin impacte social. Hi hem treballat des d’una àrea de la fundació que es diu Mutare, un espai de diàleg sobre la intersecció de la cultura amb altres àmbits com ara l’educació, la sostenibilitat, el benestar social... Busquem projectes que treballin en aquestes línies des de les interseccions.
Per què considereu que té tant poder, la cultura?
Va quedar molt demostrat durant la pandèmia. El fet cultural compartit és el que et fa sentir viu i et connecta directament amb l’emoció. Tenim un excés d’informació i moltes vegades ens resulta difícil connectar des de l’emoció. Podem veure mil imatges dels refugiats, però jo crec que ens entren per un altre canal. La cultura i les arts ens connecten des de l’emoció i ens interpel·len sobre què podem fer i com volem viure. La cultura és un motor econòmic, però és també un motor de cohesió social i de connexió emocional. T’obre una altra perspectiva, una altra mirada, una altra connexió.
El vostre plantejament del suport cultural té a veure amb allò que es diu que, en lloc de donar pa, s’ha d’ensenyar a plantar blat i fer-ne?
Està bé una combinació de les dues coses. És clar que els projectes culturals tenen moltes dificultats per accedir al finançament, sobretot si estan orientats a tenir un impacte social. És obvi que necessiten un finançament públic. Com a fundació, també cal que donem aquest suport econòmic, però sobretot cal també que els ajudem a pensar com poden fer viable aquest projecte i que arribi al màxim nombre de persones possible, com poden fer que aquesta aportació de valor realment sigui efectiva, com poden treballar amb les escoles... Fem un treball de coach, d’acompanyament.
Hi ha alguna disciplina artística en què treballeu més?
Ens arriben projectes sobretot d’arts escèniques. Amb la pandèmia, vam oferir les beques SOS Cultura, amb les quals interpel·làvem artistes per treballar en l’espai públic, perquè la cultura comença al carrer, tothom hi té accés. I la majoria de projectes que s’hi fan són d’arts escèniques. Hem treballat molt des d’aquí, tot i que n’hem tingut també de música i altres arts.
La llengua i la cultura catalanes són a la base de la vostra fundació?
Totalment. Nosaltres hem fet un debat molt important sobre el tema de la llengua; tot el que fem és en català. Però és cert que tenim focus més posats en el tema lingüístic, que són els premis Baldiri Reixac, que ja van néixer amb aquest objectiu. Potenciem projectes artístics que treballin des de la llengua catalana com a espai de trobada de diverses cultures, entenent el català com un lloc comú per a tothom.
Com veieu la situació del sector cultural en aquests moments?
Per una banda, és evident que arribar a aquest 2% del pressupost públic per al finançament de la cultura és important. És un sector infrafinançat. Però alhora és important també entendre la lògica dels projectes culturals, que moltes vegades és la lògica de la creació, no tant la de l’exhibició. Molt sovint, els mecanismes de finançament públics no segueixen la lògica dels projectes culturals. Hem de fomentar la col·laboració pública i privada. És important que fundacions com la nostra puguem col·laborar amb l’administració pública per fer possibles projectes culturals, perquè ho farem millor junts. Després, la pandèmia va deixar els museus buits i hem de trobar allò social dels equipaments culturals. Hem de repensar els grans equipaments culturals perquè siguin rellevants en la vida de les persones, hem de buscar mecanismes de participació. No hem de tenir por que la gent accedeixi a la cultura, ben al contrari. Un altre repte són les arts en l’educació, estem treballant en això amb el Conca. Si la cultura és un dret, no pot ser que hi hagi nens i nenes sense accedir a l’educació artística. I crec que un repte molt important és la cultura en clau de sostenibilitat. Tenim una emergència climàtica al damunt i vivim en un món ple d’incertesa, i jo crec que les arts i la cultura tenen la possibilitat i també el deure de crear nous relats, imaginar com volem viure aprofitant la possibilitat de connexió emocional que ens donen.