La parla dels cossos

En parlar l’interlocutor, hom resta tan concentrat a atendre els mots que oblida el que diu el cos, malgrat que, com és sabut, el que manifesta la corporeïtat sovint pot concentrar un coneixement més veraç, precís i fiable que allò transmès amb paraules, al punt que, en ocasions, el gest corporal significa, involuntari i subtil, una realitat que la paraula nega. En aquest sentit, el cos, primitiu, sempre s’esforça a traspuar cap enfora el que la raó, gelosa, vetlla per plegar al seu control.

En els nostres temps, un dels motius de l’oblit del cos és el domini del prejudici racionalista, que prioritza en l’acte comunicatiu la paraula dita en detriment de l’expressió del cos, com si aquest tan sols fos l’acompanyant i suport del discurs, i no una entitat de ple dret, amb un significat propi i independent dels mots. En la novel·la El roig i el negre, Stendhal proposa capgirar el predomini del verb pel del cos. En algunes escenes, la trama de la narració no es teixeix i avança en el pla dels diàlegs i els fets, sinó que es desplega en la semàntica dels cossos. A tall de mostra, mossèn Pirard, després d’haver atorgat un ascens a Julien Sorel, es fixa en el llampegueig flamíger que incendia els ulls del jove, registra la matussera ganyota que li aflora, percep el color vermellós de la seva pell i pren nota d’un parell de postures d’una grandiloqüència patètica per concloure la presència d’una ambició animal en el jove.

L’exemple més estrident de l’analfabetisme sobre el cos l’observem en el desconcert de l’espectador davant un espectacle de dansa contemporània. Assegut a la butaca, contempla el desplegament corporal dels ballarins amb l’enigma d’un jeroglífic: d’una banda, admira el virtuosisme estètic traçat pels cossos en l’aire i, d’una altra banda, es queda perplex, incapaç de copsar quin significat transmeten.

En la direcció contrària, trobem casos d’un prodigiós aprenentatge del cos en el tracte estret, intens i dilatat en el temps que comparteixen dues persones. De mica en mica, dos enamorats, dos amics o dos familiars es coneixen mútuament els signes del cos i adquireixen un grau de llegibilitat cada vegada més transparent i eloqüent els uns dels altres, fins que es poden comunicar amb la profunditat d’un codi xifrat compartit entre espies. Un cas paradigmàtic és el de la mare que, habituada a llegir el cos del fill, esbrina amb exactitud quirúrgica la classe de sentiment que el domina en una determinada circumstància. Davant la capacitat de penetració de la mare, el fill es complau i s’horroritza alhora: s’alegra perquè la destresa de la mare evidencia un gran interès en la seva persona, però també l’esgarrifa pensar que la mirada materna pugui traspassar els murs de la pròpia interioritat sense demanar permís.

La destresa hermenèutica del botiguer consisteix a captar minuciosament el sentiment del client en creuar el llindar de la porta, el dibuix que traça el braç en prendre l’article de la lleixa, la intensitat de la rotació del canell en examinar els ingredients, el ritme dels moviments al llarg del passadís i les repetides mirades cap a l’exterior. A partir de la lectura d’aquest conjunt de dades corporals, el botiguer anticipa i preveu les possibilitats del client en el context del comerç per ajustar una resposta efectiva. Doncs bé, per què hom no fa el mateix quan contempla dansa contemporània? Per què la seva imaginació, agosarada, no s’atreveix a contextualitzar el llenguatge corporal del veí en la possibilitat d’una narració amb sentit, tal com ho ha fet amb el client? Per què no projecta en l’interlocutor l’estructura d’un relat que proveeixi el seu cos d’un contingut semàntic?

Si mossèn Pirard, l’enamorat, la mare i el dependent són hàbils en descobrir els estats interns no és per l’expertesa en la fisiognomia del cos ni per una acurada destresa psicològica, sinó perquè en tot moment estan preparats per imaginar amb precisió el relat que domina en els altres, i, per tant, saben preveure els sentiments i moviments que els suscita un determinat context. Tots ells, amb el tracte continuat i intens, han après no tant a identificar les emocions dels cossos, sinó a comprendre el relat idiosincràtic que els governa, perquè en posseir el seu sentit general, de retruc, ja poden contextualitzar el llenguatge corporal en els contorns d’un camp semàntic delimitat i singular, on cada gest i moviment és part d’un argot corporal propi, que reflecteix una individualitat amb el seu propi relat del món.

Actualment, la concepció psicologista del cos ha tractat de reduir l’expressió corporal a la dimensió emocional, excloent, així, el seu contingut semàntic. Per esmenar-ho, la nostra imaginació encara és a temps d’elaborar una semàntica dels cossos a partir d’un diàleg situat a mig camí entre la noció de relat i les circumstàncies del context. Desxifrar la parla dels cossos en la forma d’un relat també ens obre la porta a noves formes de sociabilitat amb els altres, més directes, matisades, honestes i amb una nova creativitat, en la qual la semàntica de la corporeïtat ens apropa i allunya del relat dels altres des d’una perspectiva fins ara desconeguda.