Neu i un cadàver

“M’agrada molt el whodunit”, diu el cineasta Martín Cuervo, que retorna aquest gènere als cinemes amb l’estrena de Todos lo hacen . Nom anglès que neix de la contracció de “Who has done it?” (“Qui ho ha fet?”), el whodunit va néixer com una variant de la novel·la policíaca que s’ambientava en espais tancats, amb referents com Agatha Christie, i posteriorment va saltar al cinema i la televisió. “És un gènere que havia caigut en l’oblit –explica Martín Cuervo en una entrevista a aquest diari– o havia agafat altres formes, trencant les regles, com les sèries tipus CSI, que al final plantegen el mateix: qui ho ha fet? S’ha escrit un crim, amb la senyora Fletcher, al final és un whoudunit que té un puntet de lleugeresa.”

No és el primer que revisita el format: “Ara s’ha recuperat clarament amb Puñales por la espalda, que rebla el clau afegint-hi una mica d’humor. Per algun morbo estrany, a la gent els diverteixen les històries amb assassinats. Sempre m’han agradat molt: he llegit molt Agatha Christie, he vist pel·lícules com Un cadàver per postres. La que més m’ha agradat és Cluedo [El juego de la sospecha, 1985].”

Todos lo hacen té com a protagonistes tres matrimonis i una dona vídua que retornen a l’hotel on van celebrar el seu casament, després de rebre una misteriosa invitació. Un cop allà, mentre cau una gran tempesta de neu, són víctimes d’un intent de xantatge i apareix un cadàver. “Limitar-te desferma molt la teva imaginació –opina el director–. Quan tens un munt d’opcions, els trets poden anar per moltes bandes. Amb ¿Con quién viajas?, la meva pel·lícula anterior, encara era més exagerat, tothom tancat dins d’un cotxe. Aquí és una cosa més teatral, en un hotel gran. Però t’obliga a ser imaginatiu en la manera d’explicar la història, perquè l’espectador no s’avorreixi, amb angles i plans diferents.”

Humor i intriga criminal es combinen molt bé, per al cineasta: “Un assassinat, perdre una persona estimada, és el que ens fa més por, i quan ho capgirem ens pot semblar fins i tot divertit, sobretot si no es tracta d’alguna persona propera i es fa amb lleugeresa, com en aquest cas.” El repartiment, de fet, inclou actors còmics com Salva Reina, Julián López i Pablo Carbonell amb altres que es mouen còmodament en el gènere, com Kira Miró, Carlos Santos, Toni Acosta o Macarena Gómez.Martín Cuenca es basa en un guió de les mallorquines Marta Sánchez i Irene Niubó que li va proposar el productor. La major part del film té un to contingut, que evita la comèdia astracanada: “No m’agrada la comèdia molt passada. En tot cas, m’agrada que només hi hagi un o dos personatges que contrastin amb els altres, en aquest cas el de Macarena Gómez. Em considero un naturalista de la comèdia i em fa gràcia trencar una situació quotidiana amb un disbarat com pot ser un cadàver.”La pel·lícula està plantejada “com un viatge, que serveix per descobrir alguna cosa, per arribar a un lloc distint d’on estaves”. “La proposta inicial és molt tancada, però s’obre amb el viatge real que fa la filla i el viatge emocional que fa la mare. Hi ha una idea d’esperança, d’una porta que s’obre”Viaje al cuarto de una madre és també un reflex de dues generacions distintes: “Hi ha una negació a repetir els patrons i els rols que han ocupat els pares. Amb una diferència, la generació de la mare no ha pogut escollir i en el cas de la filla, sí. Hi ha una esquerda generacional entre elles, però al final la pel·lícula basteix un pont entre les dues, i no és tan gran com semblava.”