Com que fa literalment cinc dies que s’ha jubilat com a arxiver de l’Ajuntament de Girona (va plegar el 31 de desembre i l’entrevista es va fer el 5 de gener), Joan Boadas (Riudellots de la Selva, 1957) encara tendeix a parlar de l’arxiu en primera personal del plural. Si no fa servir el singular és per la importància que dona a l’equip que l’ha acompanyat al llarg de més de 30 anys. Segons diu, envoltar-se d’aquest equip ha estat el més important que ha fet a l’arxiu, perquè considera que és la base dels èxits aconseguits al llarg d’aquest temps. Uns èxits, a més, que han dut Boadas a rebre el 2022 el premi Emmett Leahy, considerat el Nobel dels arxivers, i el premi del Consell Internacional d’Arxius.
Quina és la feina d’un arxiver?
Els arxius són, primer de tot, gestió. Amb el pas dels anys alguns documents caldran ser conservats permanentment i esdevindran cultura. I els altres s’eliminaran. En el cas de Girona, des del 1990 s’han eliminat més de 4 quilòmetres lineals de documents. Això pot semblar una paradoxa, però per a nosaltres és un exemple de bona gestió. No significa que els puguis eliminar tot sol i sense cap autorització. Hi ha una comissió que ho autoritza. Els documents tenen una particularitat: són únics. Mentre que d’un llibre se’n poden fer molts exemplars i sempre se’n pot trobar algun, els documents, com una partida de naixement, són únics i, si es perden, es perden per sempre. Els documents són com el lubricant del sistema. Sense documentació no existeix l’administració. No coneixes els antecedents, no saps les llicències que has donat, els impostos que has cobrat, els deutes que tens...
La feina d’un arxiver, per tant, no es limita només a custodiar uns documents.
Tradicionalment la funció dels arxivers estava basada en els conceptes de recollir, conservar i difondre. Però hi ha hagut canvis. Ara els arxivers hem d’estar en el procés inicial de creació d’un document. Vam deixar de ser arxivers forenses per passar a ser arxivers ginecològics. Hem de ser-hi en el moment de creació del document i controlar tot el seu cicle vital per decidir si allò s’ha de conservar o eliminar. S’ha produït un altre canvi que ens vincula al futur. Sempre s’ha identificat un arxiu amb el passat, però a mi el passat no m’interessa. M’interessa el futur del nostre passat, i per això intentem que tot el que s’ha conservat faci un bé a les generacions futures. Ens interessa molt preservar el nostre present, i per això estem tan atents a la documentació que es produeix avui dia, perquè aquest present és el passat del nostre futur. Per això m’agrada dir que els arxius no són un regal dels nostre pares, sinó un préstec als nostres fills. Un altre canvi ha estat posar en el nucli dur de la nostra acció la paraula servei. Si una persona que es dedica al món dels arxius no té vocació de servei, no crec que sigui mai un bon arxiver. Ha de fer un bon servei a l’administració, que és qui genera els documents. Nosaltres, primer de tot, som administració i ens devem essencialment a l’empresa que genera els documents. Però en paral·lel, i al mateix nivell, també hem de fer un servei a la ciutadania. Si tens clar que només ets usufructuari d’aquella documentació i que els seus propietaris són el conjunt de la ciutadania, allò que has de fer és establir estratègies perquè tot aquest coneixement contingut en els documents es traslladi a la ciutadania. Podrà fer més servei o menys. En algun cas tindrà un ús anecdòtic i en un altre servirà per fer una recerca científica.
Els documents ens parlen del passat i ens ajuden en el present?
No existeix coneixement sense documents. La tradició oral té la seva importància i permet traspassar coneixement però, amb la complexitat que el coneixement ha adquirit al llarg dels segles, si no tenim documents no hi ha coneixement. Els documents són la matèria de la memòria. La memòria està més vinculada a l’oblit que al record. Nosaltres recordem bàsicament perquè oblidem. Hi ha un conte de Borges, Funes el memorioso, sobre un xicot a qui se li desenvolupa una memòria prodigiosa després d’un accident. Ho recorda tot i tres o quatre vegades recorda un dia sencer. El problema és que per recordar un dia sencer gasta un dia sencer. Funes diu: “La meva memòria és com un abocador d’escombraries.” Aquesta és la gran força dels documents: que et permeten oblidar perquè saps que aquell document, que s’ha convertit en matèria de la memòria, el podràs recuperar sempre que vulguis. La memòria, per tant, està més vinculada a l’oblit que al record. Memòria i oblit són la mateixa cara de la moneda. I els documents són els que ens permeten recuperar els nostres records personals o els coneixements col·lectius que s’han anat generant. La transcendència dels documents és enorme.
Tot és susceptible de ser arxivat. O s’han d’establir uns criteris per seleccionar?
Cal distingir entre el que és l’arxiu municipal i l’arxiu de l’Ajuntament. El nostre és l’arxiu de l’Ajuntament però també del municipi. Qualsevol cosa que s’hagi generat documentalment en el municipi pot ser objecte d’interès per a les generacions futures. Si guardéssim només la documentació generada per l’Ajuntament però no fóssim capaços de guardar fons patrimonials, d’associacions o d’empreses de qualsevol naturalesa, aquella documentació que deixes per al futur seria molt esbiaixada. Només tindríem el punt de vista de l’administració, que no és el bo, sinó un. Per això en els últims 30 anys hem ingressat més de 100 fons privats. Amb quin criteri? Primer: no hi ha tants fons personals que s’hagin guardat. Algun cop hem fet l’intent d’anticipar-nos i ha tingut èxit. Per exemple, en el cas dels mitjans de comunicació i els seus fons fotogràfics. Cal anticipar-se i intentar captar fons documentals que saps que en el futur tindran una gran utilitat. Per això dic que la nostra feina està tan vinculada al futur. El passat ja l’interpreten els historiadors. Els arxivers els hem de deixar la documentació perquè hi treballin.
Quina importància ha tingut la seva aposta per les noves tecnologies?
Vam iniciar el procés de digitalització per motius de conservació i difusió. Si una documentació està digitalitzada i disponible en línia, el salt qualitatiu que fa un arxiu és enorme, perquè aquella documentació serà accessible arreu del món en qualsevol moment. Però abans s’ha d’organitzar aquesta documentació: cal descriure-la, digitalitzar-la... Cal que hi hagi un equip de gent que sigui capaç de posar aquella documentació a l’abast del públic, de manera que amb un clic s’hi pugui accedir. El canvi tecnològic ha afectat totes les professions d’una manera extraordinària els últims 20 anys. Ha estat brutal i ens ha obligat a tots a fer un canvi extraordinari. La nostra professió patia un dèficit encara més important d’inici, perquè teníem una formació molt inadequada. Érem historiadors i de seguida vam veure que no n’hi havia prou per ser arxivers. Les demandes de l’administració i la ciutadania ens obligaven a canviar. Hem fet un esforç autodidàctic permanent. Fa 20 anys es va crear l’escola d’arxivística, però fins llavors els arxivers vam ser sobretot autodidactes. Ara tenim una professió més sòlida que ens ha permès donar resposta als reptes que se’ns plantegen cada dia. Els canvis els he intentat enfocar des del teorema de les as: adaptació, ambició, anticipació, astúcia i audàcia. I, per sobre de tot, fugir de l’avorriment. Hi ha una màxima que jo faig servir. Hi ha tres classes d’arxivers: els que fan que les coses passin, els que veuen com les coses passen i els que pregunten què ha passat. Això es pot aplicar a totes les professions. Hem de mirar de ser dels que fan que les coses passin. He procurat fugir sempre de l’avorriment i no m’he avorrit mai anant a treballar. Sempre he anat a dormir satisfet perquè l’endemà podria anar a treballar.No he tingut ocasió d’avorrir-me mai.
Vostè diu que l’equip ha estat molt important a l’Arxiu de Girona. Quan van començar només eren dos o tres.
A l’arxiu d’un municipi hi ha de tot: documents fotogràfics, audiovisuals, sonors, textuals, gràfics...Gestionar un arxiu requereix un equip de persones. És impossible que d’una manera unipersonal algú es pugui fer càrrec d’un arxiu. Allò determinant a la ciutat de Girona ha estat la possibilitat de crear un equip sòlid de professionals excel·lents. Ara hi ha uns 18 tècnics altament qualificats i dos o tres tècnics discontinus. Crec que això és el més important que he pogut fer a l’Ajuntament de Girona. L’equip ha permès donar resposta a aquesta complexitat de gestió que suposen els documents. D’això, n’estic extremadament satisfet. Ha permès que una ciutat petita com Girona tingui un equip que no té cap altra ciutat del món. I això ho puc dir amb tota contundència. Estem presents en molts àmbits internacionals on no ens tocaria estar per la dimensió de la ciutat gràcies a l’ambició de servei i a l’aspiració intel·lectual de donar i rebre coneixement que ha tingut la gent del meu equip. El poeta Joan Brossa deia que un no és ningú. Si no tens un equip i ets capaç de crear un entorn que et permeti donar resposta a les necessitats de la teva empresa i de la ciutadania, no vas enlloc. Un altra cosa important que deia en Brossa és que el pedestal són les sabates. No et pots posar a sobre un podi a pontificar. Has d’estar arran de terra i ser conscient que el que s’ha aconseguit és gràcies a la força d’un equip, que permet transformacions transcendentals i continuades en una administració o en una empresa. Algú ha d’anar a davant, però si tens un bon equip el lideratge ha de servir per intuir cap a on han d’anar les coses, ser capaç de cohesionar els diferents membres i obrir noves oportunitats. Aquesta és la feina d’un cap. I, sobretot, la feina d’un cap és saber desaparèixer. Que si marxes tinguis l’absoluta seguretat que les coses es continuaran fent tan bé o millor. Per mi seria un èxit absolut que d’aquí a un any diguessin que l’arxiu funciona millor que un any enrere. Voldria dir que hi ha les bases suficients perquè les coses vagin avançant.
Quines aportacions ha fet en l’àmbit de la metodologia?
He escrit molts articles i llibres sobre metodologia, i encara n’escric, per explicar quina és la meva visió de la professió. Com que veníem d’aquest àmbit tan autodidacte, ens hem hagut d’anar fent i formant i hem practicat una ecologia del coneixement, perquè no podem esperar que tothom comenci de zero cada vegada. Si has fet una cosa que ha funcionat, has de ser generós i l’has de compartir amb els altres. També has d’esperar que els altres comparteixin allò que han fet ells. He estat president de l’Associació d’Arxivers de Catalunya i vocal de relacions internacionals. Gràcies a la vocalia he estat en contacte amb el Consell Internacional d’Arxius des del 1996. Això ens va permetre organitzar un congrés a Barcelona que va aplegar pràcticament un miler de persones de 90 nacionalitats diferents i que un document nostre, el Llibre del sindicat remença (1448), fos incorporat a la Memòria del Món de la Unesco. És l’únic document català en aquest registre, que recull allò que, si hi hagués un daltabaix mundial, caldria preservar per reconstruir la història de la humanitat. Gràcies a aquests contactes internacionals també ens van demanar si volíem col·laborar en el projecte per digitalitzar la documentació audiovisual del Tribunal de Reclamacions Nuclears de les Illes Marshall. Hem actuat en local i pensat en global. Allò que fas a la teva ciutat i al teu arxiu si aixeques una mica més el focus pot ser d’utilitat per a la resta del món.
I just abans de jubilar-se li han concedit el premi Emmett Leahy i el premi del Consell Internacional, les dues més altes distincions que pot rebre un arxiver. Com ho ha viscut?
Mai de la vida hauria pensat que podria rebre aquests guardons, però és important perquè arreu del món poden veure que en una ciutat petita com Girona, si es té un equip cohesionat i el suport dels equips de govern, pot passar de tot. En aquest sentit, haig de donar les gràcies a tots els alcaldes amb els qual he treballat. M’he sentit extremadament respectat. A l’arxiu ens han donat pressupost i ens han deixat treballar amb independència de criteri, suposo que perquè veien que anàvem desenvolupant una manera de treballar que era útil per a l’empresa i el conjunt de la societat.
Sentint Mercè Gumbau, vídua de Just Manuel Casero, en l’acte de lliurement del fons personal del seu marit a la ciutat, un s’adonava que els documents són material sensible, oi?
Els documents són un record emotiu, un vincle amb el passat que permet retornar a una memòria pretèrita. El vincle sentimental que s’estableix entre els documents i la persona que els ha escrit o el seu entorn és extraordinari. Tenen una força i una potència de les quals no som conscients. Una societat que no tingui grans dipòsits de memòria estarà condemnada només a viure en present.