Huedo exposa els paisatges que ha caminat i recordat

Vicenç Huedo (Socuéllamos, Ciudad Real, 1955) es va jubilar ara fa un any a l’Escola Municipal d’Art de Girona, on durant 35 anys ha estat professor de dibuix clàssic. “En realitat, ho he fet tot al revés per demostrar que el dibuix no és clàssic: és dibuix”, argumenta aquest artista amb més sentit de l’humor que no pas ínfules (“Sense humor no té sentit, l’art”, argumenta, aparentment seriós) que, a més, és un gran caminador: “Jo camino cada matí, per la Devesa, el Ter...”, explica. “Caminar sí que és una cosa clàssica”, conclou.

Les seves caminades pels voltants de Girona –la ciutat on Huedo viu i treballa des del 1975– però també per la plana del Baix Empordà, són la base de l’exposició Paisatges de la memòria, que s’inaugurarà demà dimarts a la Fundació Valvi de Girona (19 h), amb una presentació a càrrec de l’historiador de l’art Enric Tubert i Canada. Emmarcada dins del cicle Exposicions de maduresa de Valvi , aquesta és la primera mostra individual que Huedo protagonitza a la fundació gironina, i ocuparà tots els seus espais fins al 4 de març. El gruix de l’exposició són els paisatges plasmats essencialment amb carbó / creta sobre paper que Huedo va dibuixar durant el 2020, en dos formats diferents: els més petits i esquemàtics (24x20) obren el periple expositiu, i els més grans i elaborats (67x48) es concentren a la sala gran, la Miquel Martí i Pol. No són paisatges pintats sobre el terreny, ni tan sols fets a l’estudi a partir de fotografies: són realment paisatges que ha retingut en algun racó de la memòria o del subconscient i que, evidentment, no intenta ni vol reproduir fidelment. Això sí, la majoria són planures i els ulls s’hi perden en amplis horitzons. No és casualitat: “Jo vaig néixer en una gran planura com la Manxa i m’agrada la muntanya, però prefereixo poder mirar molt més lluny.”

Entre aquests dos espais paisatgístics, a l’Espai d’Art Mercè Huerta, Huedo hi exposa treballs anteriors, de diferents etapes de la seva llarga trajectòria artística des del 1975, per ajudar el visitant a contextualitzar aquests Paisatges de la memòria: “És una manera d’explicar que tot això que he fet en els últims anys ve d’aquí. Més que una exposició és un tast dels canvis que he anat fent en la meva obra per desembocar en les obres que centren l’exposició actual.” De fet, només hi ha plasmat aquelles etapes de la seva obra relacionades amb el dibuix, des de la recerca d’un alfabet propi en els seus orígens, fins a les peces hiperrealistes dels anys vuitanta, les portes velles dels noranta o els dibuixos que, en els últims anys, realitza amb una precisió gairebé científica d’humils fragments vegetals o minerals, els “tresors” que va trobant durant les seves caminades.

Dins d’aquest itinerari artístic, Huedo hi ha aplicat també el seu singular sentit de l’humor, ja que ha deixat un tros de paret en blanc per representar l’època en què es va centrar a pintar les cases de l’Onyar –també de memòria, això sí– i, per tant, el dibuix no hi va tenir gaire protagonisme. A l’entrada d’aquesta sala hi ha també alguns exemplars i il·lustracions del seu llibre 100 maneres de dibuixar un arbre (2014). Ara, jubilat de la docència però no de l’art, Huedo sent que està gaudint d’un bon moment creatiu: “Em deixo anar i busco només una satisfacció, no racionalitzo. M’ho passo bé i prou.”