Llibres

La vida dels Claret i molt més

El periodista i novel·lista Andreu Claret guanya la 43a edició del premi Ramon Llull amb l’obra ‘París érem nosaltres’

“Tanco la meva incursió literària al període de la República, la Guerra Civil i l’exili”
“És la novel·la que més m’ha costat d’escriure”, va confessar Andreu Claret

L’extra­or­dinària vida –real– d’un exi­liat fill de rabas­sai­res que s’ena­mora d’una jove i deci­dei­xen refu­giar-se a França durant la Segona Guerra Mun­dial és la columna ver­te­bral de París érem nosal­tres, novel·la amb què Andreu Claret Serra ha gua­nyat la 43a edició del premi Ramon Llull, dotat de 60.000 euros.

El jurat, for­mat per Car­les Casa­ju­ana, Pere Gim­fer­rer, Isona Pas­sola, Núria Pra­das, Gerard Quin­tana, Carme Riera i Emili Rosa­les, va triar l’obra d’entre els 59 ori­gi­nals pre­sen­tats. L’obra serà al car­rer l’1 de març pròxim, en català a Columna i en cas­tellà a Pla­neta.

“Em sento un xic acla­pa­rat, perquè aquest premi l’han gua­nyat gai­rebé tots els mem­bres del jurat i altres autors, com Terenci Moix, que també admiro”, va comen­tar l’autor.

Com­promès amb la República i pro­per a Lluís Com­panys durant la Guerra Civil, el pro­ta­go­nista se sobre­posa a l’ambi­ent tòxic de l’exili i com­bat l’adver­si­tat. Ges­ti­ona el circ més gran de França, explota bos­cos d’Occitània sota l’ocu­pació de l’Ale­ma­nya hit­le­ri­ana, orga­nitza els pri­mers con­certs soli­da­ris de Pau Casals, col·labora amb el maquis de Cer­da­nya, escapa de les urpes de la Ges­tapo i diri­geix una publi­cació cata­la­nista que advoca per la uni­tat. Enfron­tant-se a penúries, per­se­cu­ci­ons i a la moral esta­blerta, junts des­co­bri­ran l’amor, la lli­ber­tat i París.

Andreu Claret va afir­mar: “He vol­gut cloure la meva incursió literària al període de la República, la Guerra Civil i l’exili. Ho he fet res­se­guint la història de la meva família, i reco­nec que aquesta dimensió íntima de la novel·la ha estat un repte lite­rari i un des­a­fi­a­ment per­so­nal.”

El seu pare, Andreu Claret i Casa­dessús (Súria, 1908 - Bar­ce­lona, 2005), va par­ti­ci­par en la fun­dació d’Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya el 1931. Fent una llarga el·lipsi biogràfica, el 1949 es va ins­tal·lar a Andorra. Va tenir un gran pres­tigi com a espe­ci­a­lista en comu­ni­ca­ci­ons d’alta mun­ta­nya i el desem­bre del 1962, arran de la gran nevada de Bar­ce­lona, l’alcalde Por­ci­o­les li va dema­nar que vingués per res­ta­blir les comu­ni­ca­ci­ons. Mal­grat que el règim fran­quista man­te­nia una ordre de detenció en con­tra seu, va ser rebut per milers de bar­ce­lo­nins a la plaça de Sant Jaume. Va ser cone­gut com el Príncep de les Neus. El 2004 va rebre la Meda­lla d’Honor de Bar­ce­lona.

“La novel·la m’ha permès anar més lluny del que espe­rava de la bio­gra­fia del meu pare, hi he afe­git sen­ti­ments i emo­ci­ons que van més enllà del relat des­crip­tiu. No és la bio­gra­fia de la família Claret, però, la història del meu pare és l’esque­let de l’obra i la carn són sen­ti­ments uni­ver­sals.”

Andreu Claret i Serra (Acs, Occitània, 1946) és un peri­o­dista de llarg i valo­rat recor­re­gut. A més, va lide­rar l’Ins­ti­tut Euro­peu de la Medi­terrània durant cinc anys i va ser direc­tor de la Fun­dació Anna Lindh per al diàleg inter­cul­tu­ral.

Com a novel·lista, ha publi­cat una tri­lo­gia de novel·les sobre la Guerra Civil a Cata­lu­nya: El secret del bri­ga­dista (2008), El cònsol de Bar­ce­lona (2019, premi Nèstor Luján de novel·la històrica) i 1939. La cai­guda de Bar­ce­lona (2021). També signa Ven­jança (2017), ambi­en­tada a l’Ale­xan­dria dels temps d’Hipàcia.

París érem nosal­tres abraça un període de temps que va del 1908, quan neix Andreu Claret, pare de l’autor, fins al 1962, que torna a Bar­ce­lona. La trama comença a Súria i acaba a Bar­ce­lona, pas­sant per Man­resa, Sallent, sud de França, Per­pinyà, París, Andorra...

“A través de la vida del pare i de la mare he vol­gut tan­car feri­des dels que van patir la guerra i l’exili; per a mi ha tin­gut un efecte repa­ra­dor, com a fill de l’exili, m’ha aju­dat a enten­dre coses de la meva història fami­liar, perquè és una novel·la íntima i per­so­nal.”

Claret manté els noms reals dels pares i del seu entorn, com Lluís Com­panys, Pau Casals, l’alcalde Por­ci­o­les, Pom­peu Fabra... “La novel·la és escrita en pri­mera per­sona i als meus pares els dic pel nom de pila, Andreu i Maria, fins a la data en què neixo i pas­sen a ser pare i mare”, va mati­sar.

L’obra inclou 78 car­tes, postals o tele­gra­mes que el pare de l’autor i Pau Casals es van enviar. “Són un dels fils con­duc­tors de l’obra, perquè el meu pare va orga­nit­zar con­certs benèfics de Pau Casals a França i tenien molt bona relació.” Dos dels ger­mans de l’autor són músics reco­ne­guts, el vio­li­nista Gerard Claret i el vio­lon­cel·lista Lluís Claret.

“La lite­ra­tura va bé per gua­nyar pre­mis, però també per obrir por­tes, i a mi també m’ha ser­vit per recu­pe­rar rela­ci­ons fami­li­ars, com amb una cosina de França que no conei­xia i ens vam abraçar recor­dant històries fami­li­ars”, va deta­llar l’autor, que admet que li costa par­lar de certs sen­ti­ments i emo­ci­ons i que per això “els escriu”. “És la novel·la que més m’ha cos­tat d’escriure”, va con­cloure el guar­do­nat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.